Acceso usuarios
Aquest article gira a l’entorn de la presència, en l’escena catalana, del contrast de registres lingüístics en unes versions que van més enllà del marc estricte de la normativa oficial. A aquest efecte, s’utilitzen com a objectes d’anàlisi les versions de dues peces teatrals dutes a terme en contextos històrics i sociopolítics molt diferents —la de Joan Oliver de Pygmalion, de G.B. Shaw (1957), i la de Joan Sellent de Translations, de Brian Friel (2014)— i se’n ressalten les afinitats i diferències, tant pel que fa a la tria dels materials lingüístics com als objectius dramatúrgics i ideològics.
Tant en una versió com en l’altra, la transgressió freqüent de les normes de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans respon a unes finalitats que, en el fons, reivindiquen la genuïnitat, la força expressiva i l’eficàcia dramàtica d’unes opcions lingüístiques que la normativa oficial es resisteix a acceptar.
