Acceso usuarios
Robert Desmond Hughes
Utilitzant el breu estudi sobre les artes orandi de Barbara H. Jaye com a punt de partida, examino l’Ars compendiosa Dei de Ramon Llull (maig de 1308) a la llum de la definició que proporciona del gènere. Tot i que no comparteixo la creença de Jaye que l’ACD és l’únic text dins del corpus de Llull que podria qualificar-se com una ars orandi, realitzo una mena d’«experiment mental» sobre la base dels seus coneixements. Incorporo al meu compte la consideració de certes construccions lògiques aristotèliques (per exemple, teories de l’antítesi) per mostrar com aquests (i altres) determinants interactuen amb les creences cristianes en la seva explicació de les relacions entre la misericòrdia i la justícia divines i els seus homòlegs humans. La humanitat penitent es troba situada dins d’aquesta xarxa de relacions precisament respecte d’un Déu just i misericordiós. Al centre d’aquesta relació hi ha el discurs bidireccional entre Déu i la humanitat, articulat primordialment en la forma d’adreçar-se el primer a la segona i posteriorment en la resposta d’aquesta com a orant-contemplativa.
Using Barbara H. Jaye’s brief survey of the artes orandi as a starting point, I examine Ramon Llull’s Ars compendiosa Dei (May 1308) in the light of the definition she provides of the genre. Though I do not share Jaye’s belief that the ACD is the sole text within Llull’s corpus which might qualify as such an ars, I nevertheless carry out a kind of «thought experiment» on the basis of her insights. I incorporate into my own account consideration of certain Aristotelian logical constructs (e.g. theories of antithesis) to show how these (and other) determinants interact with Christian beliefs in their explication of the relations holding between divine mercy and justice and their human counterparts. Penitent humanity finds itself situated within precisely such a network of relations in respect of a just and merciful God. At the heart of this relationship lies the bidirectional discourse between God and humanity, articulated primordially in the former’s address to the latter and subsequently in the latter’s response as orant-contemplative.
