El mandarín, también conocido como ‘chino moderno estándar’ es una lengua pluricéntrica, aparte de ser la lengua sinítica más importante, tanto en términos de prestigio como en lo referente a número de hablantes. Como ocurre con la mayoría de las lenguas pluricéntricas, el mandarín también posee una variante dominante, el putonghua, es decir el estándar de la República Popular China, y variantes no dominantes. En este trabajo nos centraremos en una de ellas, el mandarín singapurense, lengua cooficial de la República de Singapur. Sirviéndonos de la teoría del pluricentrismo, intentaremos demonstrar que la variante en cuestión, al desarrollarse en un entorno periférico y con unas características propias, es el resultado de dos fuerzas contrapuestas: un gradual acercamiento a la variante dominante y una paulatina toma de conciencia de que para representar la realidad del país y vehicular la identidad local la lengua tiene necesariamente que alejarse –en algunos aspectos– de esa misma norma.
El mandarí, també conegut com a ‘xinès modern estàndard’ és una llengua pluricèntrica, a part de ser la llengua sinítica més important, tant en termes de prestigi com pel que fa al número de parlants. Com per la majoria de les llengües pluricèntriques, el mandarí també posseeix una variant dominant, el putonghua, és a dir l’estàndard de la República Popular de la Xina, i variants no dominants. En aquest treball ens centrarem en una d’elles, el mandarí singapurès, llengua cooficial de la República de Singapur. Servint-nos de la teoria del pluricentrisme, intentarem demostrar que la variant en qüestió, en desenvolupar-se en un entorn perifèric i amb unes característiques pròpies, és el resultat de dues forces contraposades: un gradual acostament a la variant dominant i una gradual presa de consciència que per a representar la realitat del país i vehicular la identitat local la llengua ha necessàriament d’allunyar-se –en alguns aspectes– d’aquesta mateixa norma.
Mandarin, also known as ‘Standard Modern Chinese’, is a pluricentric language, and also the most important Sinitic language, both in terms of prestige and number of speakers. Like most pluricentric languages, Mandarin too has a dominant variant, Putonghua, i.e. the standard of the People’s Republic of China, and non-dominant variants. In this paper, we will focus on one of them, Singapore Mandarin, one of the official languages of the Republic of Singapore. By means of the theory of pluricentrism, we will try to demonstrate that this non-dominant variant, having developed far from the centre, is the result of two opposing forces: a gradual approach to the dominant variant and the realisation that, in order to represent the country’s reality and convey Singaporean identity, the language must necessarily move away – in some respects – from it.