Acceso usuarios
Andrés Ibarra Cordero
Este artículo analiza la novela de Eduardo Mendicutti Yo no tengo la culpa de haber nacido tan sexy (1997) a la luz del concepto «temporal drag» de Elizabeth Freeman. Se discute cómo la novela de Mendicutti reúne archivos desfasados de la mística católica y la memoria cultural española, en los que los anacronismos dislocan la coherencia temporal de la trama. A partir de la estética camp de la novela, este trabajo explora el modo como el texto transmite experiencias místicas en términos de cronotopos queer. También se basa en la crítica de Sara Ahmed para examinar cómo el «temporal drag» articula subjetividades que exceden la coherencia normativa del tiempo y sugiere alternativas a los daños de la historia hegemónica.
Aquest article analitza la novel·la d’Eduardo Mendicutti Yo no tengo la culpa de haber nacido tan sexy (1997) a la llum del concepte temporal drag d’Elizabeth Freeman. Es discuteix com la novel·la de Mendicutti reuneix arxius desfasats de la mística catòlica i la memòria cultural espanyola, en els quals els anacronismes disloquen la coherència temporal de la trama. A partir de l’estètica camp de la novel·la, aquest treball explora la manera en què el text transmet experiències místiques en termes de cronotopos queer. També es basa en la crítica de Sara Ahmed per a examinar com el temporal drag articula subjectivitats que excedeixen la coherència normativa del temps i suggereix alternatives als danys de la història hegemònica.
This article examines Eduardo Mendicutti’s novel Yo no tengo la culpa de haber nacido tan sexy (1997) in the light of Elizabeth Freeman’s concept of temporal drag. It discusses how Mendicutti’s novel assembles outdated archives from Catholic mysticism and Spanish cultural memory, in which anachronisms dislocate the plot’s temporal coherence. Drawing on the novel’s camp aesthetics, this article analyses the ways in which the text conveys mystical experiences in terms of queer chronotopes. It also draws on Sara Ahmed’s criticism to examine how temporal drag generates queer dislocations which deviate from normative orientations. This essay proposes that temporal drag articulates subjectivities that exceed time’s normative coherence and suggests alternatives to the damages of hegemonic history.
