Acceso usuarios
Sarah Thomas
Durant els darrers anys, el cinema produït a l’Estat espanyol ha viscut dues tendències paral·leles i interconnectades: un auge de les produccions de dones cineastes i un gir cap a l’espai rural. Aquest assaig s’enfoca en dos films recents i en català que són emblemàtics d’aquestes dues tendències: Brava (Roser Aguilar, 2017) i Els encantats (Elena Trapé, 2023). Ambdues pel·lícules tenen com a protagonista una dona en crisi que es retira de l’àmbit urbà —concretament, de la ciutat de Barcelona— a un entorn rural català. El camp es presenta inicialment en ambdues pel·lícules com un espai idealitzat de refugi, recuperació i reinvenció, però també un lloc on les tensions al voltant de la pertinença i el jo passen a primer pla. L’escapada al camp ofereix a les protagonistes d’aquestes pel·lícules possibilitats complexes i contradictòries: una oportunitat per a l’autodescobriment, però també per a l’aïllament i la retirada en el jo; una oportunitat de connectar intergeneracionalment amb els familiars o forjar vincles d’intimitat, però també un lloc de fracassos de comunicació, frustració i relacions tenses. Centrant-se en la juxtaposició de l’espai urbà i rural de les dues pel·lícules, així com en les seves representacions subtils de gènere, subjectivitat i emoció —inclosa la centralitat de dones protagonistes que sovint són inescrutables, poc agradables o contradictòries, tant per a l’espectador com per a elles mateixes— l’assaig demostra com l’espai rural d’aquestes pel·lícules emergeix com un lloc privilegiat d’autodescobriment i un paisatge imaginat que reflecteix els problemes de la subjectivitat de les mateixes protagonistes.
In recent years, cinema produced in the Spanish state has seen two parallel and interconnected tendencies: a boom in productions by women filmmakers and an increasing turn to the rural. This essay takes as its focus two recent films emblematic of these dual trends toward greater visibility for both rural environments and female filmmakers, both in Catalan: Brava (Roser Aguilar, 2017) and Els encantats (Elena Trapé, 2023). Each film features a female protagonist in crisis who retreats from the urban realm —specifically, the city of Barcelona— to a rural setting in the Catalonian countryside, initially cast in both films as an idealized space of refuge, recovery, and reinvention, but also a place where tensions around belonging and self come to the fore. The escape to the countryside offers the protagonists of these films complex and contradictory possibilities: an opportunity for self-discovery, but also for isolation and retreat into the self; a chance to connect intergenerationally with kin or forge bonds of intimacy, but also a site of communication failures, frustration, and strained relational structures. Focusing on both films’ juxtaposition of urban versus rural space, as well as their nuanced representations of gender, subjectivity, and emotion —including their centering of female protagonists, who are often unlikeable, inscrutable, or contradictory, both to the spectator and to themselves— the essay demonstrates how rural space in these films emerges as both a privileged site of self-discovery and an imagined landscape reflective of the protagonists’ own troubled subjectivity.
