Acceso usuarios
Ivan Pintor Iranzo 
Between the public and the private, and between the legacy of previous cinema and the political attitude of conceiving cinema as a public space for debate and transformation, filmmakers like Isaki Lacuesta, Carolina Astudillo, and Carla Simón embody a model that could be called ‘cinema of disobedient transmission’. This article analyses some works by these filmmakers as an example of cinematographic pedagogy of social transformation, from an iconographic methodology. Based on iconology and the study of visual motifs in cinema and the public sphere, we put forth a methodological proposal and a propaedeutic study showing how the filmmakers mentioned above approach the consensuses and social apparatus from an anachronistic or displaced perspective, based on the intimate and even "biopolitical" elaboration of visual motifs of the public sphere.
Entre el públic i el privat, i entre el llegat del cinema anterior i l’actitud política de concebre el cinema com a espai públic de debat i transformació, cineastes com Isaki Lacuesta, Carolina Astudillo i Carla Simón encarnen un model que es podria anomenar “cinema de la transmissió desobedient”. En aquest article s’aborden algunes obres d’aquests cineastes com a exemple d’una pedagogia cinematogràfica de transformació social i des d’una metodologia iconogràfica. A partir de la iconologia i l’estudi dels motius visuals al cinema i l’esfera pública, es desenvolupa alhora una proposta metodològica d’anàlisi i un estudi propedèutic d’aplicació que tracta de mostrar com aborden les cineastes esmentades, des de una perspectiva anacrònica o desplaçada, els consensos i els dispositius socials a partir d’un treball d’elaboració íntima i fins i tot “biopolítica” dels motius visuals de l’esfera pública.
