Acceso usuarios
Àngel Costa i Gil
En aquest article es vol resseguir la concepció del temps en l’obra poètica de Joan Brossa (1919-1998). Per a fer-ho, s’examinaran alguns dels poemes en què el jo poètic analitza la momentaneïtat en què viu l’home: una temporalitat subjectiva, que Brossa extreu del temps cronològic lineal i immortalitza en el poema per tal d’evidenciar les contradiccions i les limitacions de l’ésser humà, així com per a denunciar les injustícies que l’oprimeixen. A més, es posarà el focus en dues de les seves darreres produccions poètiques, compostes pocs anys abans de morir, en què aquesta temporalitat es fa més evident: el poemari Suite tràmpol o el compte enrera (1992), on el poeta juga amb una doble realitat temporal —progressiva, en números romans, i regressiva, en numeració aràbiga—; i el poema «Sumari astral» (1997), un dels més enigmàtics de l’autor —considerat el seu «testament poètic»—, que està dividit en tres tempos diferents.
This paper aims to trace the conception of time in the poetic work of Joan Brossa (1919-1998). To do so, it will examine some of the poems in which the poetic voice analyzes the momentariness in which human beings exist: a subjective temporality that Brossa extracts from chronological linear time and immortalizes in the poem to highlight the contradictions and limitations of human existence, as well as to denounce the injustices that oppress it. Furthermore, the focus will be placed on two of his last poetry collections, written a few years before his death, in which this temporality becomes more evident: Suite tràmpol o el compte enrera (1992), where the poet plays with a dual temporal reality — progressive, in Roman numerals, and regressive, in Arabic numerals—; and «Sumari astral» (1997), one of the author's most enigmatic poems —considered his «poetic will»— which is divided into three different tempos.
