Acceso usuarios
Laia López Rigol
Marià Manent publica La ciutat del Temps l’any 1961 i, en fer-ho, assumeix una posició clara en contra del realisme històric i a favor del postsimbolisme en un moment en què el moviment i la poètica conviuen. De fet, el llibre s’articula mitjançant un procés de coneixement postsimbolista que s’estructura en tres seccions, «Terra clara», «Fulls de breviari» i «Gent». Als poemes, el jo líric investiga la relació entre el temps —percebut com a circular, lineal, aïllat i/o confluent— i els elements que formen La ciutat del Temps —la natura, l’espiritualitat i les persones. L’objectiu d’aquest article és oferir una lectura completa del llibre i analitzar el tractament que Manent fa del temps en el procés de coneixement lineal traçat per les composicions, així com en els símbols i els motius que doten d’unitat el poemari.
Marià Manent published La ciutat del Temps in 1961. In doing so, he assumed a clear position against historic realism and in favor of post-symbolism, when both the movement and the poetics coexisted. In fact, the book is articulated through a post-symbolist learning process structured in three sections, «Terra clara», «Fulls de breviari» and «Gent». In the poems, the poetic self-investigates the relationship between time —and its circular, linear, isolated and confluent perceptions— and the elements that form La ciutat del Temps — nature, spirituality and people. The aim of this work is to offer a complete reading of the book and to analyze Manent’s approach to time in the linear learning path traced by the compositions, as well as in the symbols and topics that give unity to the book.
