Pascuala Rengifo Pistono
Este texto presenta una exploración de la relación entre tecnología y cuerpo, donde ambos conceptos se inscriben a través de códigos y significados para representarse tanto en el entorno físico como virtual. A través de nociones poshumanistas, el estudio busca reconocer la imperfección del ser humano y su relación indisoluble con la tecnología. El objetivo del proyecto es cuestionar una tradicional visión deshumanizante de la tecnología que se transmite a través de algunas corrientes de las ciencias sociales y los estudios culturales, develando nuevas identidades en red y su manifestación cultural en prácticas artísticas propias del mundo online. La investigación se centra en el feminismo glitch, comprendido como la multiplicidad de voces que surgen desde el error, y destaca la narrativa digital como un llamado a la organización e interpelación a la tradición de los estudios culturales, para ensamblar analíticamente la ineludible y cada vez más omnicomprensiva virtualización de la realidad digital. El análisis incluye las obras de tres artistas chilenes: Carolina Ovando, con Autoscopia Virtual (2022); Valeria Hofmann, con Alien 0089 (2023); y Ramonx Estrella, con An Go Loves You Deeply (2020). Estos ejemplos, entre otros, denotan cómo el arte digital actúa como una herramienta política que desafía las categorías normativas de género que reconocemos y aprovecha las oportunidades creativas producto de las fallas del sistema.
This text presents an exploration of the relationship between technology and the body, where both concepts are inscribed through codes and meanings to represent themselves in both the physical and virtual environment. Through post-humanist notions, the study seeks to recognize the imperfection of the human being and its indissoluble relationship with technology. The aim of the project is to question a traditional dehumanizing vision of technology that is transmitted through some currents of social sciences and cultural studies, unveiling new networked identities and their cultural manifestation in artistic practices of the online world. The research focuses on glitch feminism, understood as the multiplicity of voices that emerge from the error, and highlights the digital narrative as a call to the organization and interpellation to the tradition of cultural studies, to analytically assemble the inescapable and increasingly omni-comprehensive virtualization of digital reality. The analysis includes the works of three Chilean artists: Carolina Ovando, with Autoscopia Virtual (2022); Valeria Hofmann, with Alien 0089 (2023); and Ramonx Estrella, with An Go Loves You Deeply (2020). These examples, among others, denote how digital art acts as a political tool that challenges the normative gender categories we recognize and takes advantage of creative opportunities resulting from the failures of the system.
Aquest text presenta una exploració de la relació entre tecnologia i cos, on ambdós conceptes s’inscriuen a través de codis i significats per representar-se tant en l’entorn físic com virtual. A través de nocions posthumanistes, l’estudi busca reconèixer la imperfecció de l’ésser humà i la seva relació indissoluble amb la tecnologia. L’objectiu del projecte és qüestionar una visió tradicional deshumanitzadora de la tecnologia que es transmet a través d’algunes corrents de les ciències socials i dels estudis culturals, tot revelant noves identitats en xarxa i la seva manifestació cultural en pràctiques artístiques pròpies del món en línia. La recerca se centra en el feminisme glitch, entès com la multiplicitat de veus que emergeixen des de l’error, i destaca la narrativa digital com una crida a l’organització i a la interpel·lació a la tradició dels estudis culturals, per tal d’articular analíticament la virtualització ineludible i cada vegada més omnicomprensiva de la realitat digital. L’anàlisi inclou les obres de tres artistes xilenes: Carolina Ovando, amb Autoscopia Virtual (2022); Valeria Hofmann, amb Alien 0089 (2023); i Ramonx Estrella, amb An Go Loves You Deeply (2020). Aquests exemples, entre d’altres, mostren com l’art digital actua com una eina política que desafia les categories normatives de gènere que coneixem i aprofita les oportunitats creatives que sorgeixen de les falles del sistema.