Acceso usuarios
Nuria Capdevila Argüelles
Podría parecer que una niña no es nada o es muy poca cosa: una subjetividad apenas empezada, un esbozo de voz. Sin embargo, si esa niña alcanza un espacio propio de escritura de sí misma, habrá dejado rastros de su paso en el orden de cualquier configuración historiográfica y la desordenará para forzar y forjar otra historia. Así sucede con la niña española exiliada. Las niñas de la guerra, miembros del llamado exilio menor mexicano, no siempre lograron crearse un espacio propio en el exilio latinoamericano. Cuando lo lograron, el punto de partida fue, como muestran los casos de Carmen Castellote, Nuria Parés y Aurora Correa, entre otras, la marginalidad respecto al colectivo de los grandes nombres de la diáspora española que las armarizó. Hasta ahora. Porque lo que permanece dentro del armario tarde o temprano irrumpe en el presente con un eco alto y claro que exminaremos en este artículo.
Podria semblar que una nena no és res o és molt poca cosa: una subjectivitat tot just començada, un esbós de veu. No obstant això, si aquesta nena assoleix un espai propi d’escriptura de si mateixa, haurà deixat rastres del seu pas talment qualsevol configuració historiogràfica, i la desordenarà per forçar i forjar una altra història. Així és en el cas de la nena espanyola exiliada. Les nenes de la guerra, membres de l’anomenat exili menor mexicà, no sempre van aconseguir crear-se un espai propi a l’exili llatinoamericà. Quan ho van aconseguir, el punt de partida fou —com mostren els casos de Carmen Castellote, Nuria Parés i Aurora Correa, entre d'altres— la marginalitat en relació al col·lectiu dels grans noms de la diàspora espanyola que les va armaritzar. Fins ara, si més no, ja que allò que roman dins de l’armari, tard o d’hora, irromp en el present amb un ressò alt i clar, que és el que s’examina en aquest article.
It may seem that a girl is a very little thing, almost nothing: an early subjectivity, hardly a voice. Yet, if that girl achieves voice and authorship, she will leave traces that undermine official historical configurations and force new historical readings. This is the case with Spanish girls who went into exile at a very young age and became poets too young to be included in the official list of eminent exiled intellectuals, yet are crucial to our historical memory and feminist historiography. This so-called Mexican “exilio menor” group, with Carmen Castellote, Nuria Parés, and Aurora Correa among them, is coming out of the closet of exile into the present now. As with anything that has been closeted for a long time, sooner or later, its discourse bursts out in an echo that we now hear loud and clear, which we will explore in this article.
