Acceso usuarios
[1]
Barcelona, España
Que el poeta en los aposentos mortuorios ordene que sus versos sean entregados a las llamas es un topos incitado por los primeros biógrafos de Virgilio. La escena no busca sólo justificar la inquietud virgiliana por tener que dejar inconclusa la Eneida. Precisamente las diversas modulaciones e interpretaciones de la voluntad de destruir la propia creación permiten transferir el topos a múltiples creadores de la Edad Moderna, incluso a aquellos que han difundido sus escritos a través de la imprenta. Además del prestigio que confiere la emulación del gesto virgiliano, el relato permite mostrar la exigencia de perfección formal, la profundidad intelectual o la dimensión ética de los creadores. Los primeros biógrafos de Giovan Battista Marino (Giovan Battista Baiacca, Girolamo Preti) y de Vicent Garcia (Manuel de Vega) se valen del topos para justificar el sensualismo y la lascivia de algunas de las mejores composiciones poéticas del Barroco, en tanto que poemas habrían sido supuestamente difundidos contra la voluntad de sus autores. Pero el deseo de destrucción de la propia obra también admite el distanciamiento irónico, cuando el relato maximiza la trascendencia de la quema, la lleva hasta el absurdo o exhibe los errores de los albaceas en la ejecución de las intenciones del autor.
Que el poeta a la cambra mortuòria ordeni cremar els seus versos és un topos incitat pels primers biògrafs de Virgili. L’escena no busca solament justificar el neguit virgilià per haver de deixar inacabada l’Eneida. Precisament les diverses modulacions i interpretacions de la voluntat de destruir la pròpia creació permeten transferir el topos a múltiples creadors de l’Edat Moderna, fins i tot a aquells que han difós els seus escrits a través de la impremta. A part del prestigi que confereix l’emulació del gest virgilià, el relat permet mostrar l’exigència de perfecció formal, la profunditat intel·lectual o la dimensió ètica dels creadors. Els primers biògrafs de Giovan Battista Marino (Giovan Battista Baiacca, Girolamo Preti) i de Vicent Garcia (Manuel de Vega) es valen del topos per justificar el sensualisme i la lascívia d’algunes de les millors composicions poètiques del Barroc, en tant que pretesament ens haurien arribat contravenint la voluntat dels seus autors. La voluntat de destrucció de la pròpia obra, però, també admet el distanciament irònic, quan el relat maximitza la transcendència de la crema, la porta fins a l’absurd o exhibeix els errors dels marmessors en l’execució de les intencions de l’autor.
Poets in their mortuary chambers asking for their verses to be delivered to the flames is a commonplace started by the first biographers of Virgil. The scene does not only seek to justify the Virgilian concern for having to leave the Aeneid unfinished. Precisely the various modulations and interpretations of the desire to destroy one’s own creation allow the topos to be transferred to multiple creators of the Modern Age, even to those who disseminated their writings through the printing press. Besides the prestige conferred by the emulation of the Virgilian gesture, the story is used to show the demand for formal perfection by the creators, their intellectual depth and ethical dimension. The first biographers of Giovan Battista Marino (Giovan Battista Baiacca, Girolamo Preti) and of Vicent Garcia (Manuel de Vega) use the topos to justify the sensualism and lust of some of the best compositions of the Baroque period, since these poems would have been allegedly disseminated against the will of their authors. The desire to destroy one’s own work also admits an ironic distancing, as when the story maximizes the transcendence of the burning, reveals its absurdity or exhibits the errors of those in charge of executing the author’s demands.
