Acceso usuarios
Josep Antoni Aguilar Àvila 
The aim of this article is to examine the view that Ramon Muntaner�s Crònica gives us of the relations between the papacy and the monarchs of the House of Aragon, and pay special attention to the chapters on the War of the Sicilian Vespers. With the assistance of the chronicles and documentary evidence from the time of the chronicler of Peralada, the author analyses the role played by the Roman Pontiff in the account of the events leading up to the conquest of Sicily by the Catalans. Muntaner�s version insists consistently on the sincerity and devoutness of the Aragonese king Peter the Great, who plans an expedition to convert Tunis to the true religion, and is finally forced to abandon his dream through the coldness and distrust of the Holy See. On the other hand, the Crònica cleverly discredits the figure of Pope Martin IV, who is depicted as a puppet of France and Charles of Anjou, incapable of protecting effectively the interests of Christianity, and showing little respect for the efforts of the Catalan kings to spread and exalt the Catholic faith, a perception often found in many of the records of Catalan ambassadors to the Roman Curia that have survived from this period.
L�article té com a objecte d�estudi la visió que la Crònica de Ramon Muntaner ens dóna de les relacions entre el papat i els reis de la Casa d�Aragó, amb especial atenció als capítols que narren la Guerra de les Vespres Sicilianes. Amb l�ajuda de les cròniques i de les fonts documentals coetànies del cronista de Peralada, l�autor analitza el rol que el pontífex romà juga en el relat dels esdeveniments que duran a la conquesta de Sicília pels catalans. La versió de Muntaner insisteix sempre en l�ànim sincer i devot del rei aragonès Pere el Gran, que projecta una expedició per convertir Tunis a la vertadera religió, i que finalment es veurà forçat a abandonar el seu somni a causa de l�actitud freda i desconfiada de la Santa Seu. Per contra, la Crònica desacredita hàbilment la figura del papa Martí IV, que se�ns presenta com un personatge submís als designis de França i de Carles d�Anjou, incapaç de vetllar com cal pel bé de la cristiandat i poc considerat amb els esforços dels reis catalans per difondre i exaltar la fe catòlica, percepció que troba sovint una clara correspondència en moltes de les relacions d�ambaixadors catalans a la cúria romana que d�aquest període se�ns han conservat.
