Acceso usuarios
El Curso superior de sintaxis española (1961), de Samuel Gili Gaya, és un diàfan exemple de la riquesa cultural que es generà a partir de la renovació científica que promogué el Centro de Estudios Históricos (1909). L'obra de Gili Gaya és deutora d'aquesta renovació, i així ho demostra la perspectiva amb què aquest autor estudià alguns aspectes de la llengua, com la definició d'oració, la concordança, els connectors, etc. El seu enfocament transversal i no subjecte a les limitacions de cap doctrina científica li permeté aportar una descripció de la llengua real. Aquest mateix objectiu ofereix, ja d'entrada, una novetat. A més a més, el mateix autor afirmà que la seva obra persegueix objectius didàctics. Tot això explica que, de vegades, tingui en compte factors tan poc considerats en aquell moment a Espanya com el context comunicatiu, els papers de l'emissor i el receptor, la intenció comunicativa, les varietats diastràtiques i diatòpiques, etc. Aquest article pretén demostrar a partir de les fonts implícites i explícites i de la base epistemològica d'aquesta obra que es tracta d'una de les aportacions gramaticals espanyoles del segle XX més innovadores considerant el context històric i cultural en el qual es publicà.
Curso superior de sintaxis española (Advanced Course in Spanish Syntax) (1961), by Samuel Gili Gaya, is a diaphanous example of the cultural richness that was generated at the time of the scientific renovation, which launched the Centro de Estudios Históricos (The Centre for Historical Studies) (1909). The work of Gili Gaya is indebted to this renovation, as is demonstrated by the perspective from which the author studies some aspects of language, such as sentence definition, concordance and connectors etc. His transversal focus, not being subject to the limitations of any scientific doctrines, allowed him to produce a realistic description of language. From the outset this objective presented something innovative. Moreover, the same author affirmed that his work pursued educational objectives. Altogether this explains that, sometimes, he takes into account factors that were rarely considered at that time, in Spain, such as communicative context, the role of the author and the reader, the communicative intention, diastratic and diatopic varieties etc. This article wishes to demonstrate, through the use of implicit and explicit sources, and from the epistemological base of this work, that this is one of the most innovative contributions to Spanish grammar of the 20th century, considering the historical and cultural context in which it was published.
