Acceso usuarios
Contemporary lyric poetry has become a long process of loss of subjectivity and a search for objectivity, also affecting the figure of the poet as he reveals himself through his verse.
Since the time of Baudelaire, the persona of the poet has become dramatized to the point of becoming yet another textual strategy of late twentieth-century and early twenty-first-century poetry. The present article describes the theory behind this process of poetic imposture and studies the principal hypermodern uses of theatrical monologue in the lyric poetry of recent years, not overlooking the Galician, French and Italian contributions to poetry. The literary output of this period offers a modern perspective of the proposals of Pessoa, Kavafis and Borges regarding lyric poetry, and reflects a postmodernist preoccupation with the crisis in subjectivity leading to the disintegration of the ego.
La lírica contemporània s�ha convertit en un llarg procés de pèrdua de subjectivisme i recerca de l�objectivitat, que també ha experimentat la figura del poeta a l�hora de presentar-se a través dels seus versos. La persona (o màscara) de l�autor s�ha anat teatralitzant, des de Baudelaire ençà, fins al punt de convertir-se en una estratègia textual més de la poesia de finals de segle XX i principis del XXI. Aquest article descriu teòricament aquest procés d�impostació poètica i estudia els principals usos hipermoderns del monòleg dramàtic en la lírica dels darrers anys, posant un èmfasi especial en la poesia catalana i castellana dels últims temps, però fent referència, també, a la poesia gallega, francesa o italiana. La creació literària d�aquesta època actualitza les propostes líriques de Pessoa, Kavafis i Borges, i respon a una inquietud postmoderna provocada per la crisi de la subjectivitat que mena a la desintegració del jo.
