Acceso usuarios
L�article té com a objecte d�estudi la visió que la Crònica de Ramon Muntaner ens aporta de les relacions entre el papat i els sobirans del casal de Barcelona, amb especial atenció als capítols que narren les guerres lliurades a Sicília després de la mort de Pere II (1285). Bo i adoptant una perspectiva comparatista, l�autor proposa una lectura de les pàgines muntanerianes a la llum de les cròniques coetànies i de les fonts documentals conservades, procediment que ens permet d�analitzar en quina mesura les motivacions ideològiques del cronista de Peralada condicionen les solucions narratives adoptades en la composició d�aquests episodis.
Així, hom estudia la presentació no gens innocent que la Crònica fa dels esdeveniments ocorreguts entre la signatura del tractat d�Anagni (1295) i la pau de Caltabellota (1302), que obvia descaradament un dels aspectes més destacables dels reports mantinguts per la Corona d�Aragó amb la Santa Seu durant aquest període, ço és, l�aliança contreta per Jaume II d�Aragó amb el papa Bonifaci VIII i els prínceps de la casa d�Anjou contra el seu germà Frederic de Trinàcria. Precisament un dels apartats de l�estudi està dedicat a la figura d�aquest darrer monarca, i, en concret, al relat servit pel llibre de les seues pugnes amb Robert d�Anjou, rei de Nàpols, i el papa Joan XXII, que resulta decididament favorable al príncep sículo-català.
L�anàlisi dels fragments proposats sembla demostrar que, tot i que Muntaner ens presenta sovint un pontífex que vol esmenar els errors comesos pel seu predecessor Martí IV, no abandona del tot la Crònica la imatge del papa que, amb les seues decisions, perjudica conscientment o inconscient els interessos de la casa d�Aragó. De més a més, el cronista no s�està de retreure a l�Església la seua bel.ligerància respecte a Sicília, que només ha donat com a resultats la mort de milers de creients i la dilapidació d�uns recursos preciosos que s�haurien pogut invertir en una altra causa més pia. Naturalment, Muntaner oposa a aquesta actitud hostil la sinceritat i el fervor amb què els membres de la casa d�Aragó assumeixen la defensa dels interessos de la cristiandat, com demostra l�expedició contra Almeria de Jaume II el Just.
The aim of this article is to study the vision that the Ramon Muntaner�s Crònica offers us of the relationship between the papacy and the sovereigns of the House of Barcelona, focusing in particular on the chapters that cover the wars in Sicily after the death of Peter II (1285). While adopting a comparativist viewpoint, the author proposes a reading of Muntaner�s text in the light of contemporary chronicles and existing documentation, which enables us to ascertain to what extent the ideology of the Peralada chronicler influenced the form of the narrative of these episodes. Thus he studies the not in the least innocent presentation in the Crònica of the events between the signing of the Treaty of Anagni (1295) and the Peace of Caltabellota (1302), which shamelessly leaves out one of the most important aspects of the communications between the Crown of Aragon and the Holy See in this period, that is, the alliance forged by James II of Aragon with Pope Boniface VIII and the princes of the House of Anjou against his brother Frederick of Trinacria. One whole section of the study is devoted to this royal personage and, in particular, to his campaigns against Robert of Anjou, the King of Naples, and Pope John XXII. Analysis of the chosen extracts seems to show that, although Muntaner often presents a Holy Father that wishes to rectify the mistakes made by his predecessor Martin IV, the Crònica does not completely abandon the image of a pope who, by his decisions, consciously or unconsciously acts against the interests of the House of Aragon. Moreover, the chronicler makes no bones about reproaching the Church for its hostility to Sicily, which resulted in the death of thousands of believers and the squandering of precious resources which could have been spent on a more pious cause. Naturally, Muntaner contrasts this hostility with the sincerity and fervour with which the House of Aragon is ready to defend the interests of Christianity, as shown by the expedition of James the Just against Almeria.
