Editar contra la censura. El cas de Teatre català de postguerra (1973), de Jordi Arbonès

• Autores: Francesc Foguet i Boreu , Mireia Sopena i Buixens
• Localización: Estudis romànics, ISSN 0211-8572, Nº. 33, 2011, págs. 237-262
• Idioma: catalán
• Títulos paralelos:
  • Anti-censorship publishing. The case of Teatre català de postguerra (1973) by Jordi Arbonès
• Enlaces
  • Texto completo
• Resumen
  • català

    Teatre català de postguerra (1973), de Jordi Arbonès, un primer intent de fer un balanç de l�escena catalana dels anys 1939-1969, va ser durament castigat per la censura franquista. Aquest article anota els lligams que Arbonès mantingué amb el teatre català; destaca la vessant divulgativa i reivindicativa del seu assaig; descriu les vicissituds del procés editorial i analitza la implacable intervenció censòria sobre l�original que �entre «consultes» i «dictàmens» denegatoris� en dilatà la publicació durant tres anys. L�anàlisi de la documentació conservada permet de resseguir, de manera detallada, els mecanismes censoris i les pràctiques editorials d�autocensura per atènyer els «permisos» corresponents. En aquest sentit, el cas de Teatre català de postguerra exemplifica a la perfecció la perversitat connatural de la censura franquista i la seva virulència extrema a l�hora d�eliminar, sobretot si provenia de l�assagisme en català, qualsevol discrepància ideològica amb l�ideari del règim.

  • English

    Teatre català de postguerra (�Catalan postwar drama�) (1973) by Jordi Arbonès, a first attempt to assess Catalan drama between 1939 and 1969, was harshly attacked by Franco�s censors. This article reports on the connections maintained by Arbonès with Catalan drama; it emphasizes the desire to inform and protest in his work, while describing the vicissitudes of the process of publication and analysing the implacable censorship of the original script, which with its endless «consultations» and «judgments» always leading to rejection, held up publication for three years. Analysis of the surviving documentation has made it possible to retrace in detail the mechanisms of censorship and the publishers� self-imposed censorship in order to acquire the necessary permission. In this sense, Teatre català de postguerra is a perfect example of the inherent perversity of Francoist censorship and its utmost severity in quashing the least sign of disagreement with the ideals of the regime, especially if it was written in Catalan.