Acceso usuarios
Aquest article examina una selecció d'històries curtes de l'escriptor contemporani Quim Monzó. Hi suggereixo que el mètode únic de Quim Monzó a l'hora de representar Barcelona reflecteix un canvi significatiu en la manera habitual d'escriure la ciutat. Basant-me en els assajos de Henri Lefebvre sobre l'anàlisi rítmica, argumento que Monzó interpreta la Barcelona contemporània com una sèrie de ritmes lingüístics socials i de comportament. Per mitjà de les seves narracions breus, Monzó evita, doncs, qualsevol referència topogràfica de la ciutat i aquesta és re-presentada a partir de les vides, la pràctica i el llenguatge dels personatges. Barcelona és al·ludida per mitjà de l'ús del suggeriment metafòric i no pas com una sèrie de paisatges urbans identificables. També apunto a l'article que aquest particular mètode de lectura de l'espai urbà que fa Monzó està relacionat amb un procés social i cultural més ampli que demostra que, com Raymond Williams afirmava, la forma variable del signe literari està inefablament lligat � i hi revela canvis � a l''estructura sentimental' dominant que hi ha al teixit intern de tota societat. Afegeixo a més que els ritmes de les identitats culturals, tant a nivell local com global, hi són presents i s'interroguen mútuament en totes les històries del recull; aquesta juxtaposició de ritmes, a més, il·lustra el fenòmen de la hibridesa cultural de la Barcelona contemporània.
