Acceso usuarios
Ana Maria Martins 
Aquest article proposa que l’escràmbling d’objecte, tant en portuguès antic com contemporani, és una estratègia per a crear configuracions apropiades de focus informatiu. En essència, fa que el constituent de més a la dreta, que altrament portaria l’accent nuclear oracional neutre, se n’escapi. En estructures de focus informatiu restringit, això equival a desfocalitzar el constituent escramblejat. En oracions amb focus informatiu ample, el constituent escramblejat perd prominència prosòdica i pragmàtica. Així, el desplaçament a l’esquerra del constituent escramblejat o bé permet que un altre constituent adquireixi prominència discursiva/informativa o bé crea una estructura plana en aquest sentit. El valor informatiu de l’estratègia de l’escràmbling és constant al llarg de la història del por- tuguès. Però mentre el portuguès antic permetia tant l’escràmbling curt (és a dir, l’adjunció al SV) com l’escràmbling mitjà (és a dir, l’elevació a un Spec, ST múltiple), només l’escràmbling curt és gramaticalment possible en portuguès europeu contemporani. Per tant, l’escràmbling del portuguès antic podia derivar oracions SOV, mentre que en portuguès europeu contemporani l’escràmbling manté l’objecte en posició postverbal. La idea que l’escràmbling pot induir la pèrdua o la disminució de la prominència discursiva/informativa en la mesura que treu constituents de la posició final de frase a la qual aquesta prominència s’assigna rep suport en indicis interlingüístics (Taylor & Pintzuk 2010 per a l’anglès antic, Pinkster 1990 i Devine & Stephens 2006 per al llatí).
