Acceso usuarios
Cristina Illamola Gómez
En diferents zones d'Hispanoamèrica, la substitució del futur sintètic en -rá (cantaré, lloverá) per la construcció ir a + infinitiu (voy a cantar, va a llover) resulta cada vegada més evident (Bauhr, 1989; Troya, 1998; Almeida i Díaz, 1998; Blas Arroyo, 2005; Sedano, 2006). Si bé en les zones peninsulars monolingües aquesta substitució també es percep, sembla que en les zones bilingües on el castellà està en contacte amb el català la tendència és justament la contrària.
En aquest article es pretén verificar aquesta tendència tot partint de la hipòtesi que la construcció ir a + infinitiu per expressar valors temporals prospectius es fa servir en menor grau, sobretot en els parlants amb el català com a L1. La justificació cal trobar-la en la influència del català sobre el castellà; concretament, en el paradigma verbal particular del català confusió amb el passat perifràstic (vaig cantar) i esforç articulatori i en el fet que anar a + infinitiu no ha gramaticalitzat els mateixos valors que el castellà ir a + infinitiu manté els valors etimològics.
Per comprovar-ho, ens valdrem del corpus RESOL; un corpus de dades orals constituït per noranta-quatre entrevistes semidirigides realitzades a nens i nenes de 6è de primària, i novament quan cursaven 1r d'ESO, a escoles de Mataró i de Manlleu. Un cop analitzat el corpus, les dades revelen que, efectivament, en les zones bilingües, els informants amb el català com a L1 tendeixen a utilitzar la forma sintètica en major grau que la forma analítica. En canvi, els parlants que tenen el castellà com a L1 fan servir majoritàriament la perífrasi ir a + infinitiu, tot i que aquest ús no és tan profús com en la resta de zones monolingües peninsulars.
En definitiva, el fet de tenir el català com a L1 sembla ser un dels factors que condiciona o determina la proliferació de la construcció ir a + infinitiu en el castellà parlat a Catalunya, però, alhora, la convergència de diferents factors lingüístics és el que condiciona l'ús particular d'aquesta perífrasi verbal en la zona analitzada.
In different areas of Latin America, the tendency to substitute the synthetic future form in Spanish -rá (cantaré, lloverá) with the construction ir a + infinitive (voy a cantar, va a llover) is becoming increasingly more evident (Bauhr, 1989; Troya, 1998; Almeida & Díaz, 1998; Blas Arroyo, 2005; Sedano, 2006). Although this trend can also be seen in monolingual regions of Spain, it appears that in the bilingual areas where Spanish is in contact with Catalan, the trend is quite the opposite.
This paper aims to confirm this trend, starting from the assumption that the periphrastic construction ir a + infinitive to express prospective time values is used to a lesser extent, particularly among L1 Catalan speakers. This use is justified by the particular verbal paradigm of Catalan itself, such as confusion with the periphrastic past (vaig cantar) and the articulatory effort, as well as the fact that anar a + infinitive has not grammaticalized the same values as ir a + infinitive in Spanish but rather upholds its etymological values.
To analyse this, we use the RESOL corpora; a corpora of data consisting of 94 semi-structured oral interviews with sixth-grade children, and repeated interviews with the same children a year later, during their first year of secondary education, in the schools of Mataró and Manlleu. The data reveals that indeed, in bilingual areas, L1 Catalan informants tend to use the synthetic form to a greater degree than the analytical form. In contrast, L1 Spanish speakers chiefly use the construction ir a + infinitive, although this use is not as predominant as it is in other monolingual areas of Spain.
In a word, having Catalan as L1 appears to be one of the primary factors that determine or hinder the spread of the ir a + infinitive construction in the Spanish spoken in Catalonia; however, it is the convergence of several different linguistic factors that determines the particular use of this periphrastic verb form in the area described.
