Acceso usuarios
Jordi M. Antolí Martínez
El català actual coneix les locucions vol ploure i vol caure, amb el significat ‘presentar indicis que ha de [esdevenir-se alguna cosa]’ (DDLC, s.v. voler, 5). Aquestes estructures són solament una resta de la perífrasi aspectual d’imminència voler + infinitiu present en català antic i modern, així com en altres llengües romàniques, si més no en època medieval (com l’occità, el francoprovençal, el francès o l’italià). En aquest estudi provem de descriure i explicar el procés de construccionalització (seguint Traugott 2012 i Traugott i Trousdale 2013) pel qual aquest estructura, saturada amb els infinitius ploure o caure, assumirà un valor epistèmic/evidencial des d’època moderna (segles XVII i XVIII), que és el que coneix la llengua actual. D’aquesta manera, la perífrasi descriurà, des del llatí clàssic i fins al català actual, una tendència Desig > Intenció > Imminència > Epistemicitat/Evidencialitat.
Today’s Catalan knows the phrases vol ploure and vol caure, literally ‘[it] wants to rain’ and ‘[it] wants to fall,’ with the meaning of ‘showing signs that [something] has to [happen]’ (DDLC, s.v. voler). Such structures are only a remainder from the imminence aspectual periphrasis voler + infinitive, present in old and modern Catalan, as well as in other Romance languages, at least in medieval times (such as Occitan, Franco-Provençal, French or Italian). Our aim in this study is trying to describe and explain the constructionalization process (following Traugott 2012 and Traugott & Trousdale 2013) whereby this structure, saturated with the infinitives ploure or caure, will assume an epistemic/evidential value ever since the Modern Era (17th and 18th centuries) which is the one known by the current language. From Classical Latin and up to present-day Catalan, the periphrasis will thus describe a trend Wish > Intention > Imminence > Epistemicity/Evidentiality.
