Acceso usuarios
Nueva Zelanda
Aquest article explora el concepte d’excepcionalitat en fonologia en relació amb els inventaris de les oclusives nasals. Un repàs meticulós d’aquests inventaris demostra que és normal de trobar-hi com a mínim les dues nasals anteriors /m/ i /n/. El fet que la introducció de la nasal velar /ŋ/, la primera unitat posterior a aparèixer, vagi precedida normalment per la introducció de les dues unitats anteriors suggereix que l’anterioritat és d’alguna manera més compatible que la posterioritat pel que fa a la classe de les consonants nasals. Tot i això, aquesta hipòtesi es veu compromesa per algunes excepcions: /n/ és substituïda de manera ocasional per /ŋ/. L’anàlisi proposada en aquest article invalida la idea que hi ha una sola jerarquia pel que fa al punt d’articulació. S’hi demostra que les llengües avaluen el cost pel que fa als trets de punt d’articulació en diverses dimensions i que la forma dels inventaris de les consonants nasals ve determinada pel conflicte entre tres mesures d’avaluació: cost articulatori, cost perceptual i dispersió. S’assoleix una teoria amb molt més poder explicatiu quan cada mesura d’avaluació troba suport empíric i la seva universalitat es respecta estrictament.
This article explores the topic of exceptionality in phonology focusing on nasal-stop inventories. A meticulous survey shows that it is normal for such systems to include at least two anterior units: /m/ and /n/. The finding that the introduction of /ŋ/, the first posterior unit to appear, normally follows that of both anterior units suggests that anteriority is somehow more compatible with this consonant class; however, this hypothesis is challenged by exceptions: /n/ is occasionally superseded by /ŋ/. The proposed analysis overturns the view that there is a single universal place hierarchy. It demonstrates that languages assess the cost of place features on multiple dimensions and that nasal-stop inventories are shaped by the conflict between three evaluation measures: one for articulatory cost, one for perceptual cost, and one for dispersion. A theory of far greater explanatory power emerges when each evaluation measure is empirically substantiated and their universality is strictly respected.
