Acceso usuarios
Stress in vowel-final non-verbs in Spanish regularly falls on the penultimate syllable, while stress in consonant-final words regularly falls on the final syllable. There are two main classes of exceptions to this regularity: stress on the syllable preceding the regular one, and stress on the syllable following the regular one. Harris (1983) provides arguments that the second class of exceptions is morphologically systematic, but falls short of the stronger claim that this pattern is simply a subcase of the regular stress pattern. I argue here that there is much to be gained from this stronger claim, including a simple and elegant analysis of the first class of exceptions.
L’accent en les formes no verbals de l’espanyol acabades en vocal cau regularment sobre la penúltima síl·laba, mentre que l’accent en paraules acabades en consonant cau regularment sobre l’última síl·laba. Hi ha dues classes principals d’excepcions a aquesta regularitat: accent en la síl·laba que precedeix la que tindria l’accent regularment i accent en la síl·laba que segueix la que el tindria regularment. Harris (1983) argumenta que la segona classe d’excepcions és morfològicament sistemàtica, però no arriba a defensar la posició més forta que aquest patró és simplement un subcas del patró regular. Aquí argumento que s’hi pot guanyar molt amb aquesta afirmació més forta, incloent-hi una anàlisi més senzilla i elegant de la primera classe d’excepcions.
