Acceso usuarios
En 1928, Giuseppe Pardi publicó la primera de tres crónicas del siglo XV sobre Ferrara. Su edición de uno de estas tres crónicas, el Diario ferrarese dall’anno 1409 sino al 1502, sustituyó versión del siglo XVIII publicada por Ludovico Muratori. Pardi mostró una comprensión de los retos que presenta la transcripción de documentos antiguos, rehusando alterar este material y enriqueciendo las crónicas con un aparato crítico completo. A pesar de la disponibilidad y fácil acceso a materiales inimaginables hasta hace poco, las transcripciones de finales del siglo xx no llegan a los estándares establecidos por Pardi. Este artículo explora las transcripciones de las crónicas, en particular las de Pardi, ilustrando como los inicios del siglo xx fueron una época dorada sin igual antes o después.
En 1928, Giuseppe Pardi va publicar la primera de tres cròniques del segle XV sobre Ferrara. La seua edició d'un d'aquestes tres cròniques, el Diari ferrarese dall’anno 1409 sinó al 1502, va substituir versió del segle XVIII publicada per Ludovico Muratori. Pardi va mostrar una comprensió dels reptes que presenta la transcripció de documents antics, refusant alterar aquest material i enriquint les cròniques amb un aparell crític complet. Malgrat la disponibilitat i fàcil accés a materials inimaginables fins fa poc, les transcripcions de finals del segle XX no arriben als estàndards establerts per Pardi. Aquest article explora les transcripcions de les cròniques, en particular les de Pardi, il·lustrant com els inicis del segle XX van ser una època daurada sense igual abans o després.
In 1928, Giuseppe Pardi published the first of three fifteenth century chronicles of Ferrara. His edition of one of these chronicles, the Diario ferrarese dall’anno 1409 sino al 1502, replaced the eighteenth-century version published by Ludovico Muratori. Pardi showed a modern understanding of the challenges posed by transcribing antique documents, refusing to alter any of the material, and enriching the chronicles with full scholarly apparatus. Despite the availability and easy accessibility of material unimaginable until recently, late twentieth-century transcriptions fall woefully short of the standard set by Pardi. This paper explores the transcriptions of the chronicles, in particular the Pardi editions, illustrating how the early twentieth-century was a golden age unequaled before or since.
