Acceso usuarios
L’objectiu d’aquest article és proporcionar un suport addicional a un aspecte de l’anàlisi de l’estructura oracional del llatí clàssic i llatí tardà proposada a Danckaert (2017a), a saber, la diacronia de la posició del subjecte. D’acord amb la proposta rellevant, cal distingir una gramàtica anterior (‘Gramàtica A’, l’apogeu de la qual és aproximadament el període comprès entre el 200aC i el 200dC), en què no hi ha moviment-A per als subjectes, i una gramàtica posterior (‘Gramàtica B’, que sorgeix aproximadament el 50-100dC, i esdevé totalment productiva a partir del 200dC en endavant), on els subjectes es mouen opcionalment a la capa flexional. Assumint el model variacionista d’adquisició del canvi lingüístic desenvolupat a Yang (2000, 2002a,b), presento evidència de corpus que confirma que és només en el període del llatí tardà que els subjectes interns a l’ST s’estableixen plenament com una opció gramatical.
The aim of this paper is to provide further support for one aspect of the analysis of Classical and Late Latin clause structure proposed in Danckaert (2017a), namely the diachrony of subject placement. According to the relevant proposal, one needs to distinguish an earlier grammar (‘Grammar A’, whose heyday is the period from ca. 200 BC until 200 AD), in which there is no A-movement for subjects, and a later grammar (‘Grammar B’, which is on the rise from ca. 50-100 AD, and fully productive from ca. 200 AD onwards), where subjects optionally move to the inflectional layer. Assuming the variationist acquisition model of language change developed in Yang (2000, 2002a,b), I present corpus evidence which confirms that it is only in the Late Latin period that TP-internal subjects fully establish themselves as a grammatical option.
