Acceso usuarios
Luego de un arduo trabajo de investigación, rescate y recopilación, la cineasta chilena Tiziana Panizza construyó un archivo conformado por treinta y dos documentales de distintos países que fueron realizados en la Isla de Pascua entre 1933 y 1970. En estas filmaciones hay imágenes de los moai, las características esculturas de piedra de la cultura rapanui, pero apenas aparecen sus habitantes, quienes durante más de sesenta años fueron confinados a un sector del territorio y se les impidió circular o abandonar su propia tierra. El documental Tierra Sola (2017) cuenta esa historia de sujeción estableciendo vínculos entre fragmentos de los documentales, testimonios de ancianos y el registro observacional de la única prisión que existe hoy en la isla. Este artículo analiza los modos en que el documental construye y deconstruye el archivo fílmico, mediante una operación de montaje que pone en evidencia el carácter colonial de la mirada etnográfica, así como recupera la dimensión afectiva del archivo y el estatuto expresivo de sus documentos, reorganizando una escena de memoria que incluye las dimensiones visuales, aurales y texturales de la cultura
Després d’un ardu treball d’investigació, rescat i recopilació, la cineasta xilena Tiziana Panizza va construir un arxiu conformat per 32 documentals de diferents països que van ser realitzats a l’illa de Pasqua entre 1933 i 1970. En aquestes filmacions hi ha imatges dels moai, les característiques escultures de pedra de la cultura rapanui, però amb prou feines apareixen els seus habitants, que durant més de 60 anys van ser confinats a un sector del territori i se’ls va impedir circular o abandonar la seva pròpia terra. El documental Tierra Sola (2017) explica aquesta història de subjecció tot establint vincles entre fragments dels documentals, testimonis de gent gran i el registre observacional de l’única presó que existeix avui a l’illa. Aquest article analitza les maneres en què la pel·lícula de Panizza construeix i deconstrueix l’arxiu fílmic, mitjançant una operació de muntatge que posa en evidència el caràcter colonial de la mirada etnogràfica, així com recupera la dimensió afectiva de l’arxiu i l’estatut expressiu dels seus documents, reorganitzant una escena de memòria que inclou les dimensions visuals, aurals i texturals de la cultura
Chilean filmmaker Tiziana Panizza created an archive consisting of 32 documentaries that were filmed on Easter Island between 1933 and 1970. These films show many images of the moai, the famous monumental anthropomorphic sculptures made of stone, but hardly any images of the people actually living there, a population that for 60 years could not freely circulate or leave their own land. The documentary Solitary Land (2017) tells this story of subjection by combining fragments of the found footage with contemporary testimonies of the elderly and the observational register of the only prison that exists today on the island. The article analyzes the ways in which Panizza’s documentary constructs and deconstructs the film archive, through a politics of montage that reveals a colonial ethnographic perspective, and recovers the affective dimension of the archive and the expressive status of its documents, by means of reorganizing a scene of memory that includes the visual, aural and textural dimensions of culture
