Acceso usuarios
aquest treball analitza la reacció de l’escriptor valencià Rafael Ferrer i Bigné davant els postulats de la fi lologia romànica sobre el català en la segona meitat del segle XIX. A més, relaciona la seua posició amb la d’altres erudits i escriptors del moviment reinaixencista i amb la consciència de comunitat lingüística compartida amb catalans, balears i nord-catalans.
Amb la fundació de la filologia romànica, els romanistes constaten que “català” és el nom de la llengua pròpia dels territoris de llengua catalana, diferent de l’occità i del llemosí amb què era conegut des de principis del segle XVI . Aquests postulats són ràpidament acceptats arreu, excepte al País Valencià, on Ferrer i Bigné —entre d’altres— s’hi va oposar pels seus sentiments identitaris.
This paper analyses the reaction of the Valencian writer Rafael Ferrer i Bigné against postulates on the Catalan Romance philology in the middle of the nineteenth century. In addition, this work tries to relate the Ferrer i Bigné position with the others scholars and writers of the Reinaixença Valenciana movement and the awareness of linguistic community shared with Catalan speakers from Catalonia, the Balearic Islands and North Catalonia.
From the middle of the nineteenth century the German romanists found the Romance philology. They establish that Catalan is the name of the language of the Catalan-speaking areas, which is different from Occitan and which has nothing to do with Limousin what was known since the early sixteenth century. These assumptions regarding the identity and the name of the Catalan language are quickly received and assumed in Catalonia; in the Balearic Islands and North Catalonia they were received positively with very few exceptions. But not in Valencia, where Rafael Ferrer i Bigné —among others— showed his disagreement with it for his identity feelings.
