Acceso usuarios
Els principis de territorialitat i personalitat han estat utilitzats reiteradament per a l'anàlisi de les polítiques lingüístiques en els camps de la sociolingüística i de la teoria política, bé per descriure'n diferents models organitzatius en estats plurilingües, bé per jutjar-ne la justícia envers els grups lingüístics que hi conviuen. Malgrat que alguns autors n'han posat en qüestió la utilitat, en la darrera dècada els principals filòsofs polítics que han abordat els drets de les minories lingüístiques han continuat referint-se a aquesta dicotomia. Aquest article es proposa, d'una banda, oferir una anàlisi conceptual dels dos principis actualitzada amb les darreres contribucions en el camp de la teoria política i, de l'altra, posar en relleu que un examen aprofundit de les teories més recents de la justícia lingüística du a concloure que una aplicació contextualitzada d'aquests principis, d'entrada oposats, comporta solucions polítiques similars.
The territoriality and personality principles have been profusely used for the analysis of language policies, both in sociolinguistics and political theory, in order to describe different organisational models in plurilingual states and to judge their degree of justice for the language groups coexisting in those states. Despite the fact that some authors have questioned their utility, over the last decade the main political philosophers who have addressed minority language rights have continued to use that dichotomy. This article has two main aims: on the one hand, to provide an updated conceptual analysis of these principles, according to the most recent contributions in the field of political theory; and on the other hand, to point out that a thorough examination of contemporary theories of linguistic justice lead to conclude that a contextualized application of such theoretically opposed principles entails similar political solutions.
