Acceso usuarios
Josep Solervicens Bo 
La lírica catalana del Barroco dialoga en perfecta sincronía con la lírica castellana coetánea, demostrando un grado considerable de vitalidad y de creatividad. Los intelectuales de la época avalaron la conexión, de modo que Sala Berart (1640), Romaguera (1681) o de Vega (1703) plantearon como posible la amistad entre Lope de Vega y Vicent Garcia, la voz más significativa de la lírica catalana barroca, y consideraron evidentes las similitudes entre ambas obras poéticas. Sin embargo, la erudición literaria del siglo XX no celebró del mismo modo la conexión castellana de la lírica catalana barroca: Antoni Rubió Lluch (1901) puso en circulación la etiqueta escuela poética castellana para definir la tendencia más innovadora de la lírica catalana de la época y tanto Lluís Nicolau d’Olwer (1927) como Jordi Rubió Balaguer (1956) y Antoni Comas (1978) la mantuvieron, con tintes poco halagadores. El artículo revisa la cuestión y determina el nivel de influencia o de confluencia entre la lírica catalana y la castellana durante el Barroco a partir de poemas de Antoni Massanés, Vicent Garcia y Josep Blanch.
La poésie lyrique catalane du Baroque dialogue en parfaite synchronie avec la lyrique castillane contemporaine, démontrant une vitalité et une créativité considérables. Les intellectuels de l’époque assumèrent cette connexion, de sorte que Sala Berart (1640), Romaguera (1681) ou de Vega (1703) présentèrent ainsi comme possible l’amitié entre Lope de Vega et Vicent Garcia, la voix la plus remarquable de la lyrique catalane baroque, et tirent pour évidentes les similitudes entre leurs œuvres poétiques. Pourtant, l’érudition littéraire du XXe siècle n’a guère reçu avec autant d’enthousiasme cette connexion castillane de la lyrique catalane baroque : Antoni Rubió Lluch (1901) diffusa l’étiquette d’école poétique castillane pour définir la tendance la plus innovante de la lyrique catalane de l’époque et Lluís Nicolau d’Olwer (1927), tout comme Jordi Rubió Balaguer (1956) et Antoni Comas (1978), la maintinrent en la dotant de connotations peu flatteuses. Le présent article révise la question et détermine le niveau d’influence et de confluence entre la lyrique catalane et castillane baroque à parti des poèmes de Antoni Massanés, Vicent Garcia et Josep Blanch.
La lírica catalana del Barroc dialoga en perfecta sincronia amb la lírica castellana coetània, amb un grau elevat de vitalitat i de creativitat. Els intel·lectuals de l’època van avalar la connexió, fins el punt que Sala Berart (1640), Romaguera (1681) o de Vega (1703) van plantejar com a possible l’amistat entre Lope de Vega i Vicent Garcia, la veu més remarcable de la lírica catalana barroca, i van considerar evidents les similituds entre totes dues obres. En canvi, l’erudició literària del segle xx no va lloar de la mateixa manera la connexió castellana de la lírica catalana barroca: Antoni Rubió Lluch (1901) va posar en circulació l’etiqueta escuela poética castellana per tal de definir la tendència més innovadora de la lírica catalana de l’època i tant Lluís Nicolau d’Olwer (1927) com Jordi Rubió Balaguer (1956) i Antoni Comas (1978) la van mantenir, poc afalagadorament. L’article revisa la qüestió i determina el nivell d’influència o de confluència entre la lírica catalana i la castellana durant el Barroc a partir de poemes d’Antoni Massanés, Vicent Garcia i Josep Blanch.
