A finales del siglo XIX, encontramos cultivadores de seda a los campos de moreras, como muestra Frederic Mistral en su poema épico rural Mirèio (1859). Además de compartir la práctica de una actividad agrícola e industrial asociada a la producción de la seda, entre los territorios de Provenza y Valencia se establece una relación literaria. En este trabajo relacionamos la representación literaria de las mujeres dedicadas a la sericicultura que presenta Mirèio con la poesía de la Renaixença valenciana, desde Teodor Llorente pasando por Constantí Llombart, Josep Maria Puig i Torralva y Francesc Badenes.
At the end of the 19th century, as Frederic Mistral shows in his epic rural poem Mirèio (1859), we find silk growers in the mulberry fields. Not only did they share the practice of an agricultural and industrial activity associated with the production of silk, but also a literary relationship that was established between the territories of Provence and Valencia. In this paper, we relate the literary portrayal of those women dedicated to the sericulture sector that Mirèio presents with the poetry of the Valencian Renaissance, from Teodor Llorente through Constantí Llombart, Josep Maria Puig i Torralva and Francesc Badenes.
A la fi del segle XIX, trobem cultivadores de seda als camps de moreres, com mostra Frederic Mistral al seu poema èpic rural Mirèio (1859). A més de compartir la pràctica d’una activitat agrícola i industrial associada a la producció de la seda, entre els territoris de Provença i València s’estableix una relació literària. En aquest treball relacionem la representació literària de les dones dedicades a la sericicultura que presenta Mirèio amb la poesia de la Renaixença valenciana, des de Teodor Llorente passant per Constantí Llombart, Josep Maria Puig i Torralva i Francesc Badenes.