Acceso usuarios
Mar Massanell i Messalles 
Una de les evolucions característiques del català, enfront d’altres llengües romàniques, és el tancament en [e] de A àtona en síl·laba final travada llatina o romànica (RŎSAS > roses, CANTANT > canten, ASPARĂGU > espàrrec). Malgrat això, les terminacions àtones de primera i segona persona del plural de l’imperfet d’indicatiu i del condicional coneixen en parlars nord- occidentals variants que sembla que restringeixin l’abast del tancament esmentat ([kan'taβam], [kanta'ɾiaw]). En el present article, partint d’un corpus enregistrat en quaranta localitats nord- occidentals, es delimita l’àrea en què les terminacions àtones -AMUS, -ATIS han arribat a un resultat diferent de -em, -eu. Tot seguit, amb l’ajuda de materials cartografiats en l’Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC) i de documents aplegats en el Corpus Informatitzat del Català Antic (CICA), es descarta la possibilitat que les variants nord-occidentals estudiades es puguin explicar en termes estrictament fonètics. Finalment, a l’empara del marc teòric de la morfologia natural, es basteix una justificació per als canvis en les terminacions àtones de primera i segona persona del plural, la qual parteix de la conversió de variants al·lofòniques en autèntics al·lomorfs, gràcies a la redistribució dels quals dins dels paradigmes temporals s’assoleix una major congruència del sistema flexiu verbal.
