Acceso usuarios
José Clara Tibau 
Comencem mostrant la pintura mural del palau Moja de Barcelona, que segurament és l’única al món que presenta la Conquesta de Girona per Carlemany. El seu autor és Francesc Pla “El Vigatà” i la creà el 1790 a petició de Maria Lluïsa de Copons i Descatllar, marquesa de Cartellà, vídua del marquès de Moja. A la pintura apareixen dos personatges principals, Carlemany i el llegendari Arnau de Cartellà, cavaller gironí que ajudà l’Emperador en la conquesta. Sabem que Carlemany no va venir personalment a Girona per la Vita Karoli d’Eginhard i obres posteriors. La nostra recerca ha pretès buscar l’origen de la llegenda i trobem un primer text , la Crònica de Moissac, de finals del S.X, que té un relat ben senzill i fiable: l’any 785, mentre Carles estava lluitant a Saxònia, els gironins entregaren la ciutat al rei Carles. Continua la Crònica sobre el 786: Carlemany viatja a Àustria, Itàlia i França. Llavors hi afegeix una escena fantasiosa que es produeix a Alemanya: en el mes de desembre del 786, “aparegueren uns esplandors paorosos al cel....” senyalsde creu en els vestits dels homes”, va ploure sang i succeí una gran mortaldat. I aquí està l’origen del relat que tant s’ha difós fins a l’actualitat. El monjo de Ripoll, copista del Chronicon Rivipullense I (del s. XI) va ajuntar les dues narracions de la Crònica de Moissac: els gironins entreguen la ciutat “i molts veieren ploure sang i va succeir una gran mortaldat. Aparegueren resplandors en el cel i una senyal de la creu en els vestits dels homes”.Vaig considerar que havia fet una gran descoberta, però després he vist que Jaime Villanueva, al S. XIX, ja havia observat l’engany del copista (cosa que em confirma la meva teoria).A partir del S. XIII (Chronicon Rivipullense II) es va allargant el relat amb més invencions i fantasies. I així analitzem diferents opinions i versions de la llegenda: d’Alfons X (S. XIII), de l’Officium in festo Sancti karoli magni imperatoris et confessoris (de 1345), del Tractatus de Captione Gerunde (S. XV), de Geroni Pujades (S. XVII), d’Antonio Vicente Domènec (1602), de Roig i Jalpí (1678), de Joan Amades (1953) i de Jacint Verdaguer (1885)
