Acceso usuarios
Cambridge District, Reino Unido
The Catalan poet Maria-Mercè Marçal is celebrated for her defence of her nation, gender, and proletarian class—concerns which pervade her output. To a certain degree, however, these issues have served to condition the critical response. The present article seeks to provide a less restrictive approach from a perspective which is more literary in orientation. Informed by the canonical deviation at the heart of Bakhtin’s dialogism and Kristeva’s intertextuality, the Catalan’s lyrical short story ‘Joc de màscares’ (1995) is posited as a creative and ideologically critical revision of Valle-Inclán’s Sonata de otoño (1902), one of the classics of Spanish modernism. Of additional interest in this respect will be the reconsideration, seemingly effected by the author, of the autobiographical dimension to her work. It is proposed that, when this story is viewed through the lens of Wayne Booth’s seminal speculation on the tension between the ‘Implied Author’ and the ‘Flesh and Blood Person’, a clearer understanding can be achieved of the development of Marçal’s triumphant yet tragic identification of autobiography and verse in the sestinas of ‘Terra de Mai’ (1982).
La creació artística de Maria-Mercè Marçal és celebrada per la seva defensa de nació, classe i gènere. Tant és així que, fins un cert punt, aquests temes han servit per condicionar-ne la resposta crítica. Aquest article cerca de fornir un acostament menys restrictiu mitjançant una orientació de caire més literari. Des d’una base teòrica inspirada en la desviació canònica del dialogisme de Bakhtin i la intertextualitat de Kristeva, es proposarà que el conte líric ‘Joc de màscares’ (1995) pot llegir-se com un assaig de revisió de la Sonata de otoño (1902) de Valle-Inclán. D’un interès afegit serà la revaloració de la dimensió autobiogràfica de l’obra que l’autora sembla proporcionar-nos. Es conclourà que, examinada des de la perspectiva identificada per Wayne Booth entre ‘l’autor implícit’ i la ‘persona de carn i ossos’, aquesta tensió pot oferir una interpretació reveladora de la identificacó marçaliana —triomfant i, alhora, tràgica— de l’autobiografia amb la poesia evident en les sestines de ‘Terra de Mai’ (1982).
