Acceso usuarios
En las obras tanto literarias como ensayísticas de Umberto Eco, la arquitectura está siempre presente. El autor italiano, yendo más allá de la mera representación de la ciudad y los edificios, establece un diálogo con los pensadores de la teoría de la arquitectura de la segunda mitad del siglo XX. El objetivo de este artículo es estudiar el modo en que Eco se apropia de los discursos arquitectónicos en tanto que herramientas operativas para su proyecto estético e intelectual. Del mismo modo, se observa cómo Eco propone desde su disciplina —la semiótica— nuevos puntos de vista para hacer frente a la realidad urbana posterior al desencanto con el Movimiento Moderno tras la Segunda Guerra Mundial.
Tant en les obres literàries com assagístiques d’Umberto Eco, l’arquitectura sempre hi és present. L’autor italià va més enllà de la mera representació de la ciutat i els edificis per establir un diàleg amb els pensadors de la teoria de l’arquitectura de la segona meitat del segle XX. L’objectiu d’aquest article és estudiar la manera com Eco s’apropia dels discursos arquitectònics com a eines operatives per al seu projecte estètic i intel·lectual. De la mateixa manera, s’observa com Eco proposa des de la seva disciplina —la semiòtica— noves perspectives per fer front a la realitat urbana posterior al desencant amb el Moviment Modern després de la Segona Guerra Mundial.
In Umberto Eco’s works, both literary and essayistic, architecture is always present. The Italian author goes beyond the simple representation of cities and buildings to establish a dialogue with some of the most important thinkers of architecture and urbanism of the second half of the 20th century, in order to appropriate their discourses as a working tool for his aesthetic and intellectual project. Also, it is observed how from his discipline —semiotics— Eco proposes new points of view to face the urban reality that followed after the disenchantment with Modern Architecture after the Second World War.
