Acceso usuarios
Jordi M. Antolí Martínez
En català actual, el verb amenaçar coneix, juntament amb un valor lèxic (amb subjecte agent), un valor d’auxiliar evidencial (segons la definició de Cornillie 2016) que permet realitzacions com: amenaçava de ploure (DIEC2, s. v. amenaçar, 3; DDLC, s. v. amenaçar, 5). El desplegament d’aquest valor ha estat explicat, per al cas de l’anglès (com a epistèmic: Traugott 1997) i de l’espanyol (Cornillie 2007, 2016; Cornillie i Octavio de Toledo 2015), amb el concepte de subjectivació (d’acord amb la proposta de Traugott i Dasher 2002). Seguint aquesta línia de recerca, en aquest estudi provem de descriure i explicar el procés de canvi pel qual aquest verb desenvoluparà, en català, el valor epistèmic/evidencial durant l’època moderna, en un procés que culminarà ja en el segle XIX. La recerca es fonamentarà en el buidatge i anàlisi de dades de corpus textuals informatitzats del català antic, modern i contemporani. Les dades obtingudes seran analitzades qualitativament i quantitativa, i interpretades mitjançant les eines teòriques de què ens forneix la Lingüística Cognitiva i la Gramàtica de Construccions basada en l’ús d’acord amb la proposta de Traugott i Trousdale (2013) i la Invited Inferencing Theory of Semantic Change (IITSC) de Traugott (2012).
