Acceso usuarios
Barcelona, España
Este artículo propone un análisis del género teatral áureo en uno de sus mecanismosretóricos con mayor capacidad performativa: la función dramática oracular a partir de lacual una voz superior –sea un oráculo, un sueño, una voz interior o cualquier otra posesióntransitoria– es escuchada simultáneamente por el receptor-personaje y por el receptor-público.El dramaturgo jerarquiza así la heterogeneidad de discursos presentes en el microcosmos dela comedia y, ofreciendo un silogismo epistemológico, incita a actuar directamente al primeroy metonímicamente al segundo. La crítica entendida como sabotaje ofrece unas herramientascríticas que permiten desenmascarar los entresijos de estos recursos oraculares que imponenun modelo de mundo a los destinatarios del mayor espectáculo de masas de la temprana modernidad.
Aquest article proposa una anàlisi del gènere teatral auri en un dels seus mecanismes retòrics amb major capacitat performativa: la funció dramàtica oracular a partir de la qual una veu superior –siga un oracle, un somni, una veu interior o qualsevol altra possessió transitòria– és escoltada simultàniament pel receptor-personatge i pel receptor-públic. El dramaturg jerarquitza així l'heterogeneïtat de discursos presents en el microcosmos de la comèdia i, oferint un sil·logisme epistemològic, incita a actuar directament al primer i metonímicament al segon. La crítica entesa com a sabotatge ofereix unes eines crítiques que permeten desemmascarar els secrets d'aquests recursos oraculars que imposen un model de món als destinataris del major espectacle de masses de la primerenca modernitat.
This article proposes an analysis of the Siglo de Oro theatrical genre in one of its rhetorical mechanisms with greater performative capacity: the oracular dramatic function from which a higher voice –be it an oracle, a dream, an inner voice or any other transitory possession– is simultaneously heard by the receiver-character and by the receiver-public. The playwright thus hierarchizes the heterogeneity of discourses present in the microcosm of the play and, offering an epistemological syllogism, encourages the first to act directly and the second metonymically. Criticism understood as sabotage offers critical tools that allow to unmask the ins and outs of these oracular resources that impose a world model on the recipients of the greatest mass show of early modernity.
