Acceso usuarios
A partir de la revisión comparada de publicaciones de Jenaro Prieto y J. L. Borges y A. Bioy Casares a principios de la década de los cuarenta, este artículo informa la adopción de posicionamientos que aquí designaremos irónicos en los circuitos literarios de Chile y Argentina. La identificación y exposición de estos comportamientos está orientada a interrogar la funcionalidad de la parodia como herramienta y estrategia del sabotaje. En particular, nos concentraremos en el develamiento de un mecanismo textual que, mediante la inversión semántica y la evaluación pragmática, es susceptible de desactivar técnicas y estilos literarios, y de influir así en las preferencias del público.
A partir de la revisió comparada de publicacions de Jenaro Prieto i J. L. Borges i A. Bioy Casares a principis de la dècada dels quaranta, aquest article informa l'adopció de posicionaments que ací designarem irònics en els circuits literaris de Xile i l'Argentina. La identificació i exposició d'aquests comportaments està orientada a interrogar la funcionalitat de la paròdia com a eina i estratègia del sabotatge. En particular, ens concentrarem en el develament d'un mecanisme textual que, mitjançant la inversió semàntica i l'avaluació pragmàtica, és susceptible de desactivar tècniques i estils literaris, i d'influir així en les preferències del públic.
This article informs the tendency of adopting what we will call ironic standings in Argentinian and Chilean literary circles during the early forties by way of contrasting the work of a Chilean author, Jenaro Prieto, with that of two Argentinians, J. L. Borges and A. Bioy Casares. The identification and exposition of this behavior is guided toward questioning parody as a tool and strategic means for Sabotage. In order to achieve this analysis, we will focus on the manifestation of a textual mechanism that is able, due to semantic inversion and pragmatic evaluation, to undo literary techniques and styles, and thus have an impact on the readership’s preferences.
