Acceso usuarios
Joan-Rafael Ramos Alfajarín 
This article studies the formal variation of the masculine singular forms of the quantifiers u/un ‘one’, algú/algun ‘someone, some’, ningú/ningun ‘no-one, anyone, not one, any, none’ and cada u/cada un ‘everyone, each one’ in contemporary Catalan. The standard uses of these forms are contrasted with dialectal uses, obtained from a thorough search in oral and written corpora. In addition, they are compared with the uses in the other Romance languages and with their historical evolution in Catalan. The whole set of data, and especially the dialectal information on the Valencian area, allow us to explain the various factors that have interacted in the variation and formal change of these quantifiers. Among these factors, the fundamental role of pragmatics stands out above the rest. It is shown that, given the polysemy and synonymy caused by vacillations between the variants of the quantifiers, strategies are sought to improve communicative effectiveness, so that the differentiation between form and function becomes firmly established in the majority of quantifiers. Other prominent factors are those of analogical and, above all, phonological nature, which, on the one hand, explain the syncretism of the form un, and, on the other, enable us to understand the reasons why in the Valencian area there is a process of substitution of genuine forms by borrowings from Spanish.
Aquest article estudia la variació formal de les formes de masculí singular dels quantificadors u/un ‘one’, algú/algun ‘someone, some’, ningú/ningun ‘no one, anyone, not one, any, none’ i cada u/cada un ‘everyone, each one’ en català actual. Els usos estàndard d’aquestes formes es contrasten amb els usos dialectals, obtinguts a partir d’una recerca exhaustiva de corpus oral i escrit. A més, es comparen amb els usos de la resta de les llengües romàniques i amb l’evolució històrica en català. El conjunt d’aquestes dades, i especialment la informació dialectal sobre la zona valenciana, permeten explicar els diversos factors que han interactuat en la variació i el canvi formal d’aquests quantificadors. Entre aquests factors, es destaca el paper fonamental de la pragmàtica. Es fa veure que, davant de la polisèmia i de la sinonímia que provoquen les vacil·lacions entre les variants dels quantificadors, es busquen estratègies per a millorar l’efectivitat comunicativa, de manera que es consolida la diferenciació entre forma i funció en la majoria dels quantificadors. També es destaquen els factors analògics i, sobretot, els fonològics, que, d’una banda, expliquen el sincretisme de la forma un, i, d’una altra, ens permeten entendre les raons per les quals en l’àrea geogràfica del valencià hi ha un procés de substitució de formes genuïnes per préstecs de l’espanyol.
