Acceso usuarios
Miguel Sebastián Martín
Este artículo analiza las tres primeras temporadas de la serie de HBO Westworld (2016-2020), considerándolas una alegoría crítica de las relaciones de género. Se presta especial atención a la construcción autorreflexiva de sus mundos de ciencia ficción y a dos de los arcos narrativos de los personajes principales, las androides femeninas (o ginoides) Dolores y Maeve. Más específicamente, el ensayo consiste en un examen dialéctico de las ambigüedades narrativas de la serie, por lo que su argumento es doble. Por un lado, se argumenta que Westworld está clara y conscientemente construida como una alegoría crítica y que, como tal, sus mundos de ciencia ficción escenifican luchas sociales reales (principalmente, aquellas entre géneros) para narrar posteriormente su (intento) de derrocamiento. Por otro lado, en contra de esta interpretación crítico-alegórica, pero completándola, también se argumenta que Westworld no es una narrativa inequívocamente crítica y que, si vamos a examinar sus potenciales alegóricos, debemos considerar también cómo su realización puede ser obstaculizada y/o contradicha por ciertas ambigüedades narrativas.
Aquest article analitza les tres primeres temporades de Westworld d’HBO (2016-2020), considerantles com una al·legoria crítica de les relacions de gènere. Al fer-ho, presta especial atenció a la construcció autoreflexiva dels seus mons de ciència-ficció i de dos dels personatges principals, les androides femenines (o ginoides) Dolores i Maeve. No obstant això, el treball consisteix més específicament en un examen dialèctic de les ambigüitats narratives de la sèrie, per la qual cosa l’argumentació és doble. D'una banda, s’argumenta que Westworld es construeix clara i conscientment com una al·legoria crítica i, com a tal, els seus mons de ciència-ficció escenifiquen lluites socials reals (principalment entre gèneres) per a narrar posteriorment el seu (intent de) derrocament. D'altra banda, en contra d'aquesta interpretació crític-al·legòrica però completant-la, es proposa que Westworld no és una narrativa inequívocament crítica i, si examinem els seus potencials al·legòrics, hem de considerar també com la seva producció pot ser obstruïda i /o rebutjada per certes ambigüitats narratives.
This article analyses the first three seasons of HBO’s Westworld (2016-2020) by considering them a critical allegory of gender relations. In so doing, the text pays special attention to the self-reflexive construction of its SF worlds, and to two of the main characters’ arcs, the female androids (or gynoids) Dolores and Maeve. More specifically, the essay consists in a dialectical examination of the series’ narrative ambiguities, so its argument is twofold. On the one hand, it is argued that Westworld is clearly and selfconsciously constructed as a critical allegory and that, as such, its SF worlds stage real social struggles (chiefly those between genders) in order to subsequently narrate their (attempted) overthrow. On the other hand, against this critical-allegorical interpretation but supplementing it, it is also argued that Westworld is not an unequivocally critical narrative and that, if we are to examine its allegorical potentials, we ought to consider too how their realisation can be obstructed and/or contradicted by certain narrative ambiguities.
