Acceso usuarios
L’objectiu d’aquest treball és oferir una presentació sumària del model conegut com a lingüística de les varietats. L’esmentat model, desenvolupat per l’Escola de Friburg, té unes arrels profundes en l’estructuralisme funcionalista de l’Escola de Praga i se’ns mostra òptim per a categoritzar la variació lingüística d’acord amb el seu funcionament discursiu. Amb una estructura conceptual i terminològica sòlida, el model en qüestió descriu el dinamisme de la interacció de les diverses dimensions de la variabilitat (diatòpica, diastràtica i diafàsica). La ubicació d’aquesta diversitat de formes en relació amb la situació comunicativa en permet valorar l’estatus funcional, un estatus que, tot i la identitat fenomenològica del tret avaluat, podrà divergir quant a la seua consideració diasistemàtica o de norma diferenciada en el si de les llengües pluricèntriques. La lectura que es proposa va destinada a una millor interpretació del complex establiment de la varietat estàndard de la llengua catalana. Una llengua que té unes dinàmiques d’ús força deficitàries i una comunicació interterritorial d’intensitat baixa.
