Acceso usuarios
Toni R. Juncosa
Desde la aparición del VIH/SIDA en la década de 1980, la literatura ha respondido a la pandemia con trabajos que dan testimonio de la devastadora pérdida impuesta a millones de personas en todo el mundo. Sin embargo, después de la implementación de un tratamiento antirretroviral eficaz (TAR) a mediados de los años noventa, es de esperar que las experiencias contemporáneas del VIH desviaran su atención del dolor y el duelo hacia emociones más «positivas». El objetivo de este artículo es considerar este potencial cambio de paradigma entre las nuevas generaciones de personas VIH+ con acceso al TAR. Para ello explora el enfoque lírico que lleva a cabo Danez Smith de la experiencia racializada del VIH del siglo XXI, e intenta leer esta experiencia como constructiva en lugar de destructiva, sin dejar de lado la interseccionalidad y considerando en este contexto las perspectivas del afropesimismo y del optimismo queer.
Des de la seva aparició als anys huitanta, la literatura ha respost a la pandèmia de VIH/SIDA amb treballs que testimonien la devastadora pèrdua patida per milions de persones arreu del món. Després de la implementació de tractaments antiretrovirals efectius (TAR) a mitjans dels anys noranta, tanmateix, podria esperar-se que les experiències contemporànies de VIH canviaren la seva atenció des de l’afecció i el dol a emocions més «positives». L’objectiu d’aquest article és considerar el potencial canvi de paradigma entre les noves generacions de gent seropositiva amb accés a TAR. A tal efecte, l’article explora l’aproximació lírica que Danez Smith fa a l’experiència racialitzada de VIH al segle XXI, intentant llegir aquesta experiència com constructiva en lloc de destructiva, sense deixar de banda la interseccionalitat, i en el context de l’afropessimisme i de l’optimisme queer.
Since the onset of HIV/AIDS in the 1980s, literature has responded to the pandemic with works that testify to the devastating loss imposed on millions of people worldwide. After the implementation of effective antiretroviral treatment (ART) in the mid-90s,however, contemporary experiences of HIV might be expected to diverge their attention from grief and mourning to more “positive” emotions. The aim of this paper is to consider such a potential paradigm shift among new generations of HIV+ people with access to ART. To do so, it explores Danez Smith’s lyric approach to a 21st-century racialized experience of HIV, attempting to read it as constructive rather than destructive, without leaving intersectionality aside, in light of both Afropessimism and Queer Optimism.
