Acceso usuarios
Joan Mahiques Climent
Una celebració festiva del Castell d’Amor, esdevinguda el 1215 a Treviso, consistí a dramatitzar una batalla d’homes que assetjaven un castell defensat per dones, que llançaven als contrincants flors o altres objectes inofensius. Altres testimonis medievals posteriors atorguen a aquest patró un embolcall cortesà —el déu Amor és senyor de la fortalesa— i també una lectura al·legòrica del matrimoni com a punt de trobada per als promesos. El Tirant lo Blanch desenvolupa aquests matisos als capítols liii-lv. Més concretament, en un dels nombrosos espectacles programats per celebrar unes noces reials, diversos grups de gent armada intenten, un grup rere d’altre i sense aconseguir-ho ningú, entrar per força en un castell de fusta governat pel déu Amor. Després, la reina, acabada de casar, s’atansa al castell i adreça al déu pagà unes paraules que el convencen perquè obri la porta a ella i a tothom. Amb aquesta tradició al·legòrica també s’hauria de relacionar un altre setge amorós representat al capítol ccccxxxiv, que oposa els fets d’armes de Tirant a les paraules suplicants de Carmesina. A més, tots aquests episodis adapten referents sacres a la casuística de l’amor cortès. Aquest article té l’objectiu de contextualitzar i interpretar el passatge tirantià del Castell d’Amor a la llum de la literatura, la iconografia i la pompa cívica a l’edat mitjana.
