Acceso usuarios
Barcelona, España
The goal of this paper is to investigate the morphological and syntactic properties of the synthetic and analytic future in medieval Catalan. The main claim is that the two future forms are independent structures. Despite their shared historical origin, they are not synchronically derived from a common syntactic structure. Both forms are words and, while the synthetic future is a word form consisting of a stem and inflectional affixes, like other verb forms, the analytic future is a compound consisting of an infinitive, a clitic cluster, and a bound auxiliary. The presence of socalled clitics in the analytic future is consistent with the claim that the analytic future is a word, if we assume the affixal status of clitics in medieval Catalan, an assumption that is supported by abundant evidence. The analysis of the analytic future as a compound shows that compounding, though generally found in lexeme-formation, is a morphological device that can be used to derive word forms in an inflectional paradigm.
L’objectiu d’aquest treball és d’investigar les propietats morfològiques i sintàctiques dels futurs sintètic i analític en català medieval. La proposta principal és que les dues formes de futur són estructures independents. Si bé el seu origen històric és compartit, no deriven d’una estructura sintàctica comuna des del punt de vista sincrònic. Cadascuna d’aquestes formes és una paraula i, mentre que el futur sintètic és una forma de paraula formada per un radical i afixos de flexió, com altres formes verbals, el futur analític és un compost que consta d’un infinitiu, un grup de clítics i un auxiliar lligat. La presència dels anomenats clítics en el futur analític és compatible amb la proposta que el futur analític és una paraula, si adoptem la idea que els clítics són afixos en català medieval, una idea que es recolza en un nombre important de proves. L’anàlisi del futur analític com a compost implica que la composició, per bé que generalment es dona en la formació de lexemes, és un procés morfològic que es pot emprar per derivar formes d’un paradigma flexiu.
