Acceso usuarios
Jorge Quintana Navarrete
Este artículo analiza el potencial utópico del cardenismo en el México posrevolucionario y su relación con la construcción política del «pueblo». Partiendo de una distinción propuesta por Agamben entre el Pueblo como sujeto político hegemónico y el pueblo como multitud subalterna, el artículo argumenta que los intelectuales cercanos al gobierno proyectaron la creación del Pueblo cardenista como un sujeto unificado, sin conflictos ni fisuras. Según su perspectiva, antes de la llegada del cardenismo no existía un Pueblo propiamente dicho, sino apenas un pueblo, es decir, masas de campesinos subalternos sin la capacidad de generar una transformación política. La construcción del Pueblo sería entonces el producto de una maquinaria estatal conformada por aparatos tecnológicos, instituciones e infraestructura. Sin embargo, esta concepción de los intelectuales orgánicos cardenistas invisibiliza el hecho de que las movilizaciones populares no solo antecedieron y sentaron las bases para las reformas políticas cardenistas, sino que también permanecieron como una presencia subterránea que la maquinaria estatal buscaba orientar y canalizar. En esta posible irrupción de la multitud heterogénea del pueblo y su tensión con el Pueblo constituido reside el potencial utópico relacionado con el cardenismo como discurso político.
Aquest article analitza el potencial utòpic del cardenismo al Mèxic postrevolucionari i la seva relació amb la construcció política del «poble». Partint d'una distinció proposada per Agamben entre el Poble com a subjecte polític hegemònic i el poble com a multitud subalterna, l'article argumenta que els intel·lectuals pròxims al govern van projectar la creació del Poble cardenista com un subjecte unificat, sense conflictes ni fissures. Segons la seva perspectiva, abans de l'arribada del cardenismo no existia un Poble pròpiament dit, sinó amb prou feines un poble, és a dir, masses de pagesos subalterns sense la capacitat de generar una transformació política. La construcció del Poble seria llavors el producte d'una maquinària estatal conformada per aparells tecnològics, institucions i infraestructura. No obstant això, aquesta concepció dels intel·lectuals orgànics cardenistas invisibilitza el fet que les mobilitzacions populars no sols van antecedir i van establir les bases per a les reformes polítiques cardenistas, sinó que també van romandre com una presència subterrània que la maquinària estatal buscava orientar i canalitzar. En aquesta possible irrupció de la multitud heterogènia del poble i la seva tensió amb el Poble constituït resideix el potencial utòpic relacionat amb el cardenismo com a discurs polític.
This article analyzes the utopian potential of Cardenismo in postrevolutionary Mexico and its relationship with the political construction of the "people". Drawing from a distinction proposed by Agamben between the People as a hegemonic political subject and the people as a subaltern multitude, I show that intellectuals linked to the government projected the creation of the Cardenista People as a unified subject, without conflicts or fissures. According to their perspective, before the arrival of Cardenismo, there was no People itself, but only a people, that is, masses of subaltern peasants with no capacity to generate political transformations. The construction of the People would then be the product of a state machinery comprising technological devices, institutions, and infrastructure. However, this conception of Cardenista organic intellectuals makes invisible the fact that popular mobilizations not only preceded and laid the foundations for Cardenista radical reforms, but also remained as an underground presence that the state machinery sought to guide and channel. The potential irruption of the heterogeneous multitude of the people and its tension with the hegemonic People constitutes the utopian promise related to Cardenismo as a political discourse.
