Acceso usuarios
Estados Unidos
El artículo analizará la estrategia de legitimación cinematográfica de los nuevos populismos sudamericanos del siglo XXI o «marea rosada» focalizándose en el análisis en la película Eva de la Argentina de María Seoane (2010). Sostendremos que el cine es una herramienta crucial de la «marea rosada» para crear, aumentar y/o sostener su popularidad que, al narrar la historia de héroes nacionales, muestra al presente liderazgo como el retorno de una figura histórica y de su agenda política. Esto conforma una articulación populista teo-carno-política. La película de Seoane hace esto utilizando a Eva Perón y las mismas técnicas cinematográficas de la propaganda peronista de mitad de siglo XX, para legitimar la aparición mesiánica de la nueva líder o «modelo de la llegada» que retoma una teleología interrumpida.
This article analyzes the process of cinematographic legitimation of the new 21st century South American populisms or “Pink Tide”, focusing on Marías Seoane’s movie Eva de la Argentina (2010). This article will show how cinema became a fundamental tool to create, increase, and/or sustain these governments’ popularity through historical narratives that tell the stories of figures of the past, to present the current political leaders as the return of the national hero and its political agenda, creating teo-incar-politics. Seoane’s movie does this by using Eva Perón and the same cinematographic techniques that the first Peronist propaganda employed, to legitimize the messianic appearance of the new leader or an “arriving model” as if it was resuming an interrupted teleology.
L'article analitzarà l'estratègia de legitimació cinematogràfica dels nous populismes sud-americans del segle XXI o «marea rosada» focalitzant-se en l'anàlisi de la pel·lícula Eva de la Argentina de María Seoane (2010). Sostindrem que el cinema és una eina crucial de la «marea rosada» per a crear, augmentar i/o sostenir la seva popularitat que, quan narra la història d'herois nacionals, mostra el present lideratge com el retorn d'una figura històrica i de la seva agenda política. Això conforma una articulació populista teo-carno-política. La pel·lícula de Seoane ho fa utilitzant Eva Perón i les mateixes tècniques cinematogràfiques de la propaganda peronista de meitat del segle XX per tal de legitimar l’aparició messiànica de la nova líder o «model de l’arribada», que reprèn una teleologia interrompuda.
