Acceso usuarios
Roberta D'Alessandro 
, Alberto Frasson
En aquest article analitzem un canvi en el patró de selecció de l’auxiliar del vènet brasiler, una varietat d’herència italo-romànica parlada al sud del Brasil. Les varietats vènetes mostren una forma predeterminada del participi passat en construccions amb subjectes postverbals i una forma totalment concordada en construccions amb subjectes preverbals: això és cert tant per a les varietats de la llengua nativa, parlades al nord d’Itàlia, com per a la varietat d’herència parlada al sud del Brasil que s’analitza en aquest article. En les construccions inacusatives es produeix una diferència crucial: mentre que el vènet italià fa servir la mateixa forma de l’auxiliar ‘ser’ en presència de subjectes preverbals i postverbals, el vènet brasiler fa servir una forma especialitzada de l’auxiliar en les construccions amb concordança per defecte del participi passat, amb subjectes postverbals. Argumentem que la forma auxiliar especialitzada sorgeix com una represa necessària en cas de manca de concordança La varietat d’herència esdevé, doncs, morfosintàcticament més complexa que la variant nativa.
In this paper we discuss a change in the auxiliary selectional pattern of Brazilian Venetan, a heritage Italo-Romance variety spoken in southern Brazil. Venetan varieties display a default form of the past participle in constructions with postverbal subjects and a fully agreeing form in constructions with preverbal subjects: this is true both for the homeland varieties of the language, spoken in northern Italy, as well as for the heritage variety under analysis in this paper, spoken in southern Brazil. A crucial difference emerges in unaccusative constructions: while Italian Venetan uses the same form of the auxiliary BE in presence of preverbal and postverbal subjects, Brazilian Venetan uses a specialized form of the auxiliary in the constructions with default agreement on the past participle, when postverbal subjects are present. We argue that the specialized auxiliary form emerges as a necessary resumption in the case of lack of agreement. The heritage variety becomes, therefore, morphosyntactically more complex than the non-heritage counterpart.
