Acceso usuarios
Aquest article ofereix una visió històrica i una anàlisi crítica de les classificacions dialectals de l’italià. Després de diverses classificacions de base empírica proposades des del segle XIV, es van formular cinc classificacions científiques. Ascoli (1882/1885) va adoptar una classificació genealògica, tot ordenant els dialectes italians en tres macrogrups (dialectes gal·loitàlics i el sard; el venecià, dialectes del centre d’Itàlia, dialectes del sud i el cors; el toscà). Aquesta distribució, amb alguns ajustaments pel que fa a la posició dels dialectes del Vèneto, el sard i el cors, també torna en la classificació ètnica proposada per Merlo (1924, 1933), que subratlla els efectes dels substrats. Rohlfs (1937) proposa una classificació similar en tres grups fent servir un enfocament geolingüístic basat en la difusió areal de divuit fenòmens lingüístics. La proposta de Devoto (1970) segueix un model quantitatiu, i mesura l’afinitat estructural entre onze sistemes dialectals. La classificació de Pellegrini (1973, 1977), acceptada per la majoria dels estudiosos contemporanis, es basa en l’aplicació contextual de criteris sociolingüístics i geolingüístics. Subdivideix els dialectes italians en cinc sistemes (dialectes del nord, friülà, toscà, centre-sud, sard), cadascun dels quals es divideix a més en subdialectes.
This paper provides a historical overview and a critical analysis of Italian dialect classifications. After various empirically-based classifications proposed since the 14th century, five scientific classifications were formulated. Ascoli (1882/1885) adopted a genealogical classification, arranging Italian dialects in three macrogroups (Gallo-Italic dialects and Sardinian; Venetian, dialects of central Italy, southern dialects and Corsican; Tuscan). This distribution, with some adjustments regarding the position of Veneto, Sardinian and Corsican dialects, also returns in Merlo’s ethnic classification (1924; 1933), that underlines the effects of substrates. Rohlfs (1937) proposes a similar three-part classification using a geolinguistic approach based on the areal diffusion of eighteen linguistic phenomena. Devoto’s proposal (1970) follows a quantitative model, by measuring the structural affinity between eleven dialectal systems. Pellegrini’s classification (1973, 1977), accepted by most contemporary scholars, is based on the contextual application of sociolinguistic and geolinguistic criteria. He subdivides Italian dialects in five systems (northern dialects, Friulian, Tuscan, central-south dialects, Sardinian), each of which is further divided into subsections.
