Acceso usuarios
Ens interessa ací donar coneixença d'una estructura documentada tan sols fins al XV en català: a+verb+venir> amb el sentit 'assabentar-se algú d'alguna cosa'. Aquesta construcció és paral·lela a d'altres ja estudiades per Díez (1876) i Bastardas (1978) i per Martines (1999), documentades ja en llatí vulgar i comunes a les llengües romàniques. Són construccions romàniques que recolzen en l'aplec AD+inf, del tipus: HABERE (o TENERE)+AD+ inf (Ho haurà a manllevar (Consolat, 243), en les quals aquest aplec fa la funció d'un determinant predicatiu de l'objecte, tot i que encara no perd la noció de finalitat que aporta la preposició. Relacionades amb aquestes primeres hi ha les construccions passives ESSE+AD+ inf i FACERE+AD+ inf, en les quals l'anterior objecte és ara el subjecte i l'anterior subjecte apareix ara com a afectat ([...] ab carta, axí com en aquela és contengut, ço és a saber: CXL arbres [...] (Llibre de la Cort de Justícia de Cocentaina, 69 / [...] e per tal que abans que els missatges fossen en la host qua aquells li ho feessen a saber (Crònica de Desclot. Ed. De Soldevila. 1983: 479). Entre aquestes estructures cal situar la nostra construcció.
L'estudiarem en relació amb altres construccions medievals amb els verbs de moviment, a partir de la gramàtica cognitiva i, concretament, de la teoria dels esquemes de Lakoff (1987) i de la teoria de la subjectivització de Langacker (1998).
