Acceso usuarios
Aina Torres-Latorre
In Old Catalan, like in the rest of the Romance languages, the position of weak pronouns with finite verbs was motivated by pragmatic-syntactic restrictions (Batllori et al. 2005). Gradually, there was a process of fixation (see Lehmann 1985: 306-307) of these pronouns in the preverbal position. The aim of this paper is to quantify and date this change from the 13th century to the 16th century considering both the frequency of use of the different positions of weak pronouns (token frequency, Bybee 2003) and the variety of environments in which proclisis becomes possible (type frequency, Bybee 2003).
En català antic, com en la resta de llengües romàniques, la posició dels pronoms febles amb les formes verbals finites estava motivada per restriccions pragmaticosintàctiques (Batllori et al. 2005). Progressivament, es va produir un procés de fixació (vg. Lehmann 1985: 306-307) d’aquests pronoms en la posició preverbal. L’objectiu d’aquest article és quantificar i datar aquest canvi des del segle xiii fins al segle xvi considerant tant la freqüència d’ús de les diferents posicions dels pronoms febles (token frequency, Bybee 2003) com la varietat d’entorns en què la proclisi esdevé possible (type frequency, Bybee 2003).
