Acceso usuarios
[1]
Este artículo explora los conflictos entre las personas y las hormigas cortadoras de hojas Atta a partir de lo que significó la deforestación antropogénica en el Brasil del siglo XIX. Las hormigas siguieron en su avance a los emplazamientos agrícolas humanos, recolectando hojas, flores, frutos y otras partes de plantas de los sembrados para abastecer sus propios cultivos subterráneos de hongos. De esta forma, las hormigas, en tanto seres semióticos, interpretaron la conducta humana y actuaron en consecuencia, generando en el proceso un cambio ambiental con implicaciones históricas. Un examen de las fuentes primarias que siguen el diálogo entre humanos y hormigas ―legislaciones, diarios de viaje, manuales agrícolas, documentación administrativa gubernamental y periódicos— demuestra cómo la búsqueda de sentido entre especies ha impulsado innovaciones y reordenamientos sociales, dando forma a desarrollos técnicos, prácticas jurídico-administrativas, debates parlamentarios, e incluso espacios electorales locales. Al tomar los documentos escritos como registros sobrevivientes de esos diálogos tácitos, más que simbólicos, este análisis se inspira y contribuye a fundamentar lo que Ewa Domanska ha denominado un enfoque de «coautoría multiespecies» para el examen de las relaciones entre humanos y animales. Se sostiene que esta postura teórico-metodológica permite a los historiadores ambientales explicar las agencias no-humanas mediante la exploración de un comportamiento verdaderamente creativo de los animales, en lugar de uno meramente pasivo.
This article explores the conflicts between people and Atta leafcutter ants over the meaning of anthropogenic deforestation in nineteenth-century Brazil. As human agricultural settlement advanced, ants followed in its wake, harvesting leaves, flowers, fruits, and other plant parts from crops to supply their underground fungus gardens. In so doing, the ants, as semiotic selves, interpreted what humans had done and acted accordingly, producing historically consequential environmental change in the process. An examination of primary sources such as legislation, travel journals, agricultural manuals, government administrative documentation, and newspapers for human-ant conversations demonstrates how interspecies sense making has fueled social innovations and rearrangements, shaping technical developments, legal-administrative practices, parliamentary discussions, and even local electoral arenas. By taking written documents as surviving structures of embodied, more-than-symbolic conversations, this analysis both takes its cue from, and helps substantiate, what Ewa Domanska has termed a «multispecies co-authorship» approach to human-animal relations. It argues that such a theoretical-methodological stance helps environmental historians account for nonhuman agency by allowing the exploration of animals’ truly creative, rather than merely resistive, behavior.
Aquest article explora els conflictes entre les persones i les formigues talladores de fulles Atta a partir del que va significar la desforestació antropogènica al Brasil del segle XIX. En el seu desenvolupament, les formigues van seguir als emplaçaments agrícoles humans, recol·lectant fulles, flors, fruits i altres parts de plantes dels sembrats per proveir als seus propis cultius subterranis de fongs. D’aquesta forma, les formigues, en tant que éssers semiòtics, van interpretar la conducta humana i van actuar en conseqüència, generant en el procés un canvi ambiental amb implicacions històriques. Un examen de les fonts primàries que segueix el diàleg entre humans i formigues —legislacions, diaris de viatge, manuals agrícoles, documentació administrativa governamental i diaris— demostra com la recerca de sentit entre espècies ha impulsat innovacions i reorganitzacions socials, donant forma a desenvolupaments tècnics, pràctiques jurídico-administratives, debats parlamentaris, i inclús espais electorals locals. Prenent els documents escrits com a registres supervivents d’aquests diàlegs tàcits, més que simbòlics, aquesta anàlisi s’inspira i contribueix a fonamentar allò que Ewa Domanska ha denominat un enfocament de «coautoria multiespècie» per l’examen de les relacions entre humans i animals. Es sosté que aquesta postura teòrico-metodològica permet als historiadors ambientals explicar les agències no-humanes mitjançant l’exploració d’un comportament verdaderament creatiu dels animals, enlloc d’un merament passiu.
