Acceso usuarios
En el marc de la crisi i la crítica del llenguatge del pensament i la poesia contemporànies, l’article proposa una reflexió metaliterària sobre la figura del poeta com un exiliat de la paraula. Ajudats per pensadors i crítics literaris com Maurice Blanchot, Emmanuel Lévinas i Jean-Luc Nancy, analitzarem en quin sentit l’exili és un component definidor del poeta contemporani i com aquell hi ha de ser entès. Com veurem, l’exili del poeta contemporani no pot entendre’s ni a la manera grega —la figura d’Ulisses—, ni a la manera judeo-cristiana —la figura de Moisés—, car en ambdós casos aquestes són figures que simbolitzen un exili transitori, un camí de retorn o de futur en què la negativitat només serveix per a negar-se a si mateixa i operar de nou. Per contra, la figura del poeta-monjo itinerant de la tradició oriental, personificada en Matsuo Bashō, servirà per a il·lustrar l’exili característic del poeta contemporani, un camí en què la negativitat és absoluta en la mesura que planteja una itinerància de pur errar, sense origen ni meta. Finalment, les veus de dos autors de la poesia catalana actual, Antoni Clapés i Víctor Sunyol, aportaran la concreció i el complement necessaris a l’argumentació.
Within the framework of the crisis and critique of the language of contemporary thought and poetry, this article proposes a metaliterary reflection on the figure of the poet as an exile from the word. Assisted by thinkers and literary critics like Maurice Blanchot, Emmanuel Lévinas and Jean-Luc Nancy, we will analyse in what sense exile is a defining component of the contemporary poet and how it should be understood. As we will see, the exile of the contemporary poet cannot be understood either in the Greek way—the figure of Odysseus—or in the Judeo-Christian way—the figure of Moses—because they are both figures that symbolise a temporary exile, a path of return or future in which negativity only serves to deny itself and operate again. On the contrary, the figure of the itinerant poet-monk, personified in Matsuo Bashō, will serve to illustrate the characteristic exile of the contemporary poet, a path in which the negativity is absolute insofar as it proposes wandering with no origin or destination. Finally, the voices of two current Catalan poets, Antoni Clapés and Víctor Sunyol, will provide the necessary concreteness and complement the argument.
